Avui dilluns ens hem llevat amb la notícia d'un brot de violència en un camp de futbol en un partit amb menors a Alaró (Mallorca). A mig matí tothom n'anava ple i les xarxes socials escampaven el vídeo de la baralla amb comentaris com "vergonyós", "patètic" i "lamentable". Sí, d'acord. He vist el vídeo i m'ha recordat temps passats quan cada dos per tres hi havia problemes sobretot en el futbol regional.
Tinc ganes de veure el got mig ple avui, hi estem treballant molt des de les escoles (perquè a les escoles parlem d'aquestes coses). I en treballen els clubs, cada vegada és més fàcil trobar als camps de futbol i pavellons esportius missatges de fair play.
Des d'uns anys ençà aquestes coses van a menys. No en tinc estadístiques, digueu-me demagog optimista. Si tenim en compte el gran número de partits que es juguen cada cap de setmana en desenes de categories i un munt d'esports diferents podem concloure que és un fet aïllat. Avui, que tothom té un mòbil i per tant una càmera de vídeo, si aquests fets fossin normals sortirien a les notícies cada setmana i només en veiem de tant en tant.
Les mentalitats canvien. No es pot demanar als protagonistes del vídeo segons què perquè d'on no n'hi ha no en raja però aquests personatges cada vegada són menys. Acabat el partit al seu bar habitual ja no tenen la mateixa mirada de superioritat i de perdona-vides perquè cada vegada més reben indiferència i llàstima per part dels altres. El vídeo viral els deixa retratats. Els seus propis fills se'n deuen avergonyir.
Fa uns quants anys, no pas gaires, aquesta conducta era més o menys acceptada. I van sortir pioners que se la van jugar per canviar les coses: aquella àrbitre que suspèn el partit després d'aquell "vés-te'n a rentar plats", aquell jugador negre que abandona el camp quan sent el crit del mico o aquell àrbitre gai que atura el partit quan un cap de fava li diu "maricón".
Encara hi ha molt per fer, sí, però no siguem catastrofistes, són fets aïllats. Al camp de futbol la gent s'altera, crida i anima però aquest espectacle lamentable del vídeo és poc corrent. La gent deixa de donar suport al tros d'ase que els esguerra el partit, a l'assetjador, al maltractador o al Corleone d'estar per casa i s'acaba rebel·lant, acaba denunciant o acaba penjant un vídeo per assenyalar amb la intenció que acabin amb un: "que te sean las piedras de la calle el único paisaje de tus ojos" com aquell personatge de Fonollosa musicat per l'Albert Pla.
