Crítica de cine: Uno para todos
He tingut l'oportunitat de veure la pel·lícula "Uno para todos" a Filmin i m'agradaria explicar què en penso des de la perspectiva d'un mestre de cicle superior amb més de 21 anys trepitjant escoles.
Resum alt per alt (Conté algun spoiler)
L'Aleix (David Verdaguer), un mestre interí català que fuig d'un problema personal sense especificar, aterra a un poblet d'Aragó a fer una substitució llarga com a tutor d'un grup de 6è. De seguida s'adona que el grup no està gens cohesionat i que arrossega un problema greu amb un alumne que no ha començat el curs perquè pateix un càncer.
Així què? Ens la recomanes?
Sí, la recomano tot i les imperfeccions que explicaré a continuació. D'entrada quan sents a parlar d'una pel·lícula o sèrie basada en l'escola t'esperes que la màquina de fer tòpics hagi estat treballant fort i comences a mirar-la amb certa por. T'esperes que hi surti bullying, racisme, estereotips d'alumnes i sobretot molta moralina i llagrimeta fàcil. Per sort no és el cas o almenys no es veu de forma descarada com hem vist en tants productes tot i alguna escena aïllada que es podrien haver estalviat. Un tòpic tan recurrent com patètic és el del mestre d'educació física com a estúpid, xulesc i superficial; però bé, hi estem acostumats.
El paper d'en David Verdaguer m'ha agradat perquè potser d'entrada m'esperava un César Bona apagant focs a tort i a dret i m'he trobat un personatge amb moltes imperfeccions i incongruències que busca l'equilibri entre la vida personal i la laboral. El retrat del substitut està ben buscat, l'he viscut en primera persona i és així: conducció, arribada al poble, cerca de l'escola, presentació i solitud "davant del perill" sense temps a adaptar-te. Tens una data de caducitat al centre, quan acabis agafa la carretera i merci per tot.
El dia a dia a l'aula està força ben plantejat amb alumnes descarats, amb alumnes tancats, amb la sensació que en qualsevol moment es trenca l'equilibri i estàs enmig d'un motí. La línia sempre fina entre intentar ser just, ser proper, ser confident però alhora ser l'encarregat de posar ordre i preveure les vies d'escapament que poden desbocar una presa i trobar-te en situacions molt complicades.
Una de les meves escenes preferides és quan el mestre li fa treure la gorra a una nena a classe perquè així ho diuen les normes; al cap d'uns dies ve el nen que té càncer amb el cap pelat per la quimio amb gorra i la nena, que arrossega problema anterior amb el nano, li fa notar públicament a l'Aleix que el nen ha de treure's la gorra com l'hi va fer treure a ella. M'encanta la cara del mestre, és el moment que totes les mirades busquen la teva reacció, has d'actuar ràpid i bé: et trobes davant del dilema moral, el dilema de la coherència, el dilema de justícia exemplificant que tantes vegades he viscut a l'aula.
Certament es nota que han rebut assessorament de mestres per fer la pel·lícula però el problema que hi veig és la durada d'una hora i mitja. L'acció comença un setembre i acaba un juny i òbviament no pots resumir-ho tot en 90 minuts i semblar versemblant quan a sobre hi intentes colar una espècie d'història d'amor pel mig. Hi he trobat a faltar més escenes que ajudessin a entendre millor els personatges i la seva manera d'actuar, més conseqüències, més mala bava, més matisos en moltes coses i crec que això s'hauria resolt amb la fórmula d'una mini-sèrie d'almenys quatre capítols; és com si el muntatge final s'hagués fet buscant l'hora i mitja de durada per fer-la viable als cinemes i s'hagin eliminat moltes escenes. Amb tot entenc la fórmula escollida i entenc que la pel·lícula hagi tingut aquest èxit popular sobretot amb la gent que no és egocèntrica del gremi de la docència.
