Com s’organitza una família quan les filles fan teatre professional?

BarcelonaFalten un parell d’hores perquè comenci una nova funció d’El barquer al Teatre Lliure de Montjuïc, a Barcelona. La Bruna Luz, d’onze anys, no para quieta i es posa a ballar abans de pujar a l’escenari, mentre espera que li arribi el torn per pentinar-se, canviar-se i posar-se el micròfon. Al seu costat, la Bruna Armengol, de deu anys, l’acompanya en els seus jocs i no para de riure mentre espera el mateix. D’aquí una estona es convertiran en la Mercy i l’Honor Carney, i els seus personatges es traslladaran fins a una zona rural del comtat d’Armagh, a Irlanda del Nord. Serà un dia de finals d’agost del 1981 i la família Carney celebrarà el Dia de la Collita. La jornada familiar i festiva, però, acabarà sent una tragèdia.

És la primera experiència professional de les dues Brunes. S’estrenen amb una obra complexa, que reuneix una vintena d’actors d’edats molt diverses dirigits per Julio Manrique. La il·lusió i la satisfacció d’haver arribat a formar part d’un elenc d’aquest nivell contagia tothom al seu voltant. Per la seva edat, no apareixen a totes les funcions. Combinen l’experiència sobre l’escenari amb les joves actrius Nora Pàmies i Elena Salvat, amb qui comparteixen els seus personatges, però amb qui només van coincidir els primers dies d’assajos.

“Estàvem mirant càstings per presentar-nos-hi fins que vam trobar aquest que oferia el Teatre Lliure. La meva mare em va dir que era molt famós i m’hi vaig presentar. Primer vaig haver d’enviar un vídeo i després vaig fer una prova de càsting. Allà vaig coincidir amb la Bruna Armengol i ens van agafar a les dues”, recorda la Bruna Luz. S’han fet molt amigues, des de llavors, i comparteixen la passió pel teatre. “Quan tenia sis anys vaig fer una obra al poble dels meus avis i em va agradar tant que vaig decidir que m’hi volia dedicar”, explica la Bruna Armengol.

Quan la Bruna Luz va fer el càsting, el seu pare estava de viatge. “Quan vaig trucar a casa per saber com havia anat, estava exultant, tremendament contenta. Deia que li havia anat molt bé i que l’altra nena era molt bonica, que s’ho havia passat molt bé i que el Julio Manrique era molt maco. Tres dies més tard teníem el sí definitiu”, recorda Jordi Luz.

La Laia Rofes, la mare de la Bruna Armengol, també té present el moment en què li van confirmar que la seva filla gran seria una de les nenes que formarien part de l’elenc de l’obra. “Ho vam plantejar com una experiència, una aventura i una oportunitat per fer un càsting al Lliure. El va passar i des del primer moment les han tractat molt bé perquè se sentin tan còmodes com sigui possible. Ho va viure d’una manera molt natural i lúdica”.

“El que fem és superdivertit. I és veritat que el primer dia et poses molt nerviosa, però després ja en gaudeixes molt”, explica la Bruna Luz. Després del càsting van venir els assajos i les hores repassant el guió a casa. “M’ho vaig llegir una vegada i ja se’m va quedar, i com que als assajos ho repetíem, se’m quedava més. I les frases que diuen abans o després de mi els altres actors també me les sé de memòria. Podria fer El barquer jo sola!”, afirma riallera la Bruna Armengol, que aprofita els entreactes més llargs per fer els deures de l’escola amb la seva companya a escena.

La logística familiar

Totes dues ho viuen com un joc, però rere aquesta feina de repassar el guió, assistir als assajos, estrenar l’obra i representar totes les funcions fixades hi ha una logística familiar que ho ha fet possible. “Per part nostra hi ha un esforç per compaginar-ho amb la feina. En el meu cas, implica fer equilibris familiars perquè tenim una nena més petita i acompanyar la Bruna també vol dir de vegades no veure l’altra filla, perquè potser al matí jo no l’he pogut llevar i quan arribem a casa ja dorm”, indica Rofes. Alhora, explica que ja van plantejar a la seva filla que aquesta aventura teatral implicaria renúncies, que aniria més cansada i que es perdria festes d’aniversari de les amigues. “Hem de saber portar les coses bones i acceptar les contres que té”.

En el cas de les dues joves actrius, a l’escola els ho van posar molt fàcil. Ho van entendre i van poder arribar a acords en el cas de les extraescolars, ja que és una experiència tant única com temporal. “La nostra preocupació també era si ho aguantaria, perquè no deixa de ser una exigència de teatre professional, no és una activitat extraescolar. Algun dia la veiem cansada, però també tan contenta i emocionada que no et pots plantejar no acompanyar-la en aquesta experiència”, reconeix Luz.

Una obra amb component polític

“Els meus pares em van llegir la història per saber de què anava i perquè no m’espantés pel final que té, i això em va ajudar a entendre-la millor”, assegura la Bruna Luz. “Les parts que no són per a adults són molt divertides. Em va costar entendre el final, però cada cop l’entenc més. I com que el vivim des de dins no ens espanta tant. Vist des de fora, impacta molt”, raona la Bruna Armengol. El barquer transcorre durant els anys coneguts com els troubles, entre els seixanta i els noranta del segle passat, quan els republicans catòlics irlandesos que aspiraven a la independència es van enfrontar amb els protestants unionistes o lleialistes, que volien continuar pertanyent el Regne Unit, fet que va comportar un llarg període de violència al país.

“Vam dubtar de si calia explicar a una nena d’onze anys el rerefons polític de l’obra, i finalment vam decidir no fer-ho. Vam preferir que fos el Julio Manrique qui ho fes perquè la nostra visió no fos diferent de la que plantejava l’obra, cosa que ens preocupava. I, de moment, no hem tingut cap pregunta compromesa per part de la nostra filla”, assegura Luz. Rofes subratlla el treball de l’equip teatral per introduir-los el tema a poc a poc, mostrant-los els elements que formaven part de la història, també perquè en el moment que hi estiguessin exposades no patissin pel final que arribaria. “Ho hem viscut d’una manera molt natural, no ha generat cap conflicte, sinó que més aviat ha sigut tot com un joc”, afegeix Rofes.

“Quan s’acabi aquesta obra plorarem molt. Crec que serà més drama que la mateixa obra”, avança la Bruna Luz. Totes dues volen continuar fent teatre, presentar-se a càstings i convertir-se en protagonistes d’altres històries. I animen els nens de la seva edat que tinguin la mateixa passió pel teatre que elles a fer el mateix. “Entre nosaltres parlem sobre com serà la descompressió després de l’obra, però si les hem acompanyat en la pujada, també ho farem en la baixada”, sosté Luz. Diu que procura recordar-li a la seva filla que no tot són flors i violes, que segurament hi ha moltes nenes que s’han presentat a càstings i no les han agafat. “No són conscients de la magnitud que té tot això, però volem que en gaudeixin molt. A més, també és molt bonic veure la resta de la família tan engrescada amb aquesta experiència, que vivim tots de manera conjunta”.