Tolkien, Monty Python i The Cranberries per adormir la meva filla

BarcelonaUna excompanya de feina em va dir no fa gaire que s'havia estranyat quan li havien dit que havia tingut una filla perquè no m'havia vist mai com "un home reproductor". Vaig riure. No semblava un insult, sinó alguna mena de descripció. I, de fet, aquesta possibilitat sempre hi havia estat. La idea de tenir fills em feia gràcia, però fins fa poc era un concepte abstracte i llunyà.

Ara la Bruna està a punt de fer quatre mesos i ja no m'imagino la vida sense ella.

L'exemple més gràfic de com ha canviat les coses és, potser, les nits. Abans, sortia de la feina i anava a prendre alguna cosa, o sortíem a sopar amb l'Ona o, a casa, ens posàvem una sèrie després de sopar, o bé llegia. Ara normalment arribo i hem d'adormir la Bruna. I només hi ha un mètode gairebé infal·lible: els pits de l'Ona. Però jo no tinc aquest superpoder. La imaginació, la desesperació i els consells d'altres pares m'han dut de passar de la pilota de pilates a The Cranberries, passant per J.R.R. Tolkien, els Monty Python i Els segadors.

Al principi intentava adormir-la gronxant-la mentre em bramava a l'orella. Però si la calma s'encomana, la tensió també. I no acabava bé. Amb el temps, la cosa ha anat millorant i jo he anat depurant la tècnica, que sempre té una premissa bàsica: només la sé adormir en braços, i en vertical. Si la poso al bressol, en general, em diu que m'adormi jo amb un plor enfadat capaç de despertar els veïns.

Sortir a caminar duent-la a la motxilla portanadons acostuma a funcionar, però a segons quines hores fa bastanta mandra. El primer mètode alternatiu va ser botar damunt la pilota de pilates de l'Ona amb la Bruna als braços. No sé quantes vegades deuen haver vist els veïns com el meu cap saltava amunt i avall davant de la finestra, ni què n'han pensat.

Quan la pilota va deixar de funcionar perquè la Bruna se'n va cansar i la meva esquena també, vaig provar de caminar amunt i avall de la casa amb ella als braços. Res. Un dia, desesperat, vaig recordar els Monty Python i el seu gag recurrent del Ministeri de les Passes Absurdes. Una crítica descarnada a l'administració en què ciutadans presentaven a un buròcrata una manera de caminar completament inversemblant –un silly walk– per aconseguir una subvenció per desenvolupar-la. Il·luminat per la manca de son, vaig passar a fer gambades irregulars i absolutament inútils per casa. No sé si es va adormir per por, però va funcionar.

La música funciona

Després d'uns dies vaig començar a sospitar que algun veí acabaria trucant a la policia. I, com que havia llegit que la millor manera d'adormir un nadó era calmar-lo i a la Bruna li encanta que li expliquem coses, li vaig començar a llegir El senyor dels anells. Quan ja estava tranquil·la es quedava embadalida escoltant una bona estona. Li agrada, i això que per ara no entén res. Però si ja estava nerviosa i no l'agafava amb els dos braços, només aconseguia que s'enfadés més. Encara l'hi llegeixo, de tant en tant, i quan sigui una mica més gran i el pugui entendre hi tornaré. Però no era la solució.

El tòpic diu que la música amansa les feres, o sigui que vaig intentar cantar. Qui em coneix sap que no podia sortir bé: a primària a mi sovint em feien fer el que en deien "el peixet". Quan els altres cantaven jo obria i tancava la boca com un llobarro agonitzant fora de l'aigua. El resultat és que només em sé una cançó: Els segadors. I no la vaig aprendre a l'escola. Hi ajudava una mica, la música funciona, però no era l'adequada.

Després de passar per Tom Waits, Miles Davis i PJ Harvey, vaig acabar a un vinil de The Cranberries. La primera cara de Dreams: The Collection s'ha convertit, per ara, en la banda sonora que faig servir per adormir la Bruna. I funciona. Quan atenuo la llum i la poso ella es comença a calmar. Això ja fa molt, però ho combino amb passejar amunt i avall de la sala fent una mena de botets per anar-la gronxant. Per ara, s'adorm. I no hi ha res com adormir-me amb ella al damunt, mentre sento com respira i em baveja l'espatlla.