Esgotades i amargades

BarcelonaOfegades entre dues talles de bolquers. Invisibilitzades entre calendaris digitals que ens recorden cites alienes de familiars “de primer grau”. Esclafades per un exèrcit de recursos humans que ens tracta com si ens regalessin “vacances” per sol·licitar drets conquerits. Enterrades en un model que és capaç de créixer gràcies a nosaltres, les dones de quaranta i cinquanta que cuidem, treballem i cuidem, cuidem, cuidem, cuidem fins que siguin unes altres les que agafin el relleu i ens cuidin, cuidin, cuidin, cuidin; o no.

Ens diuen la generació sandvitx: una allau de dones que correm de metges pediàtrics a geriàtrics sense saber ni quin és el nostre metge de família perquè no tenim temps d’escoltar el que ens diu el nostre propi cos. Som gestores a l’ombra de la salut dels altres. Però de tant cuidar, agendar, sol·licitar, participar en tasques comunitàries pel bé comú obviem l’essencial: ningú ens cuida a nosaltres. Avui dia, encara segueixo buscant la parella nascuda als anys 80 en què ell té els infants a l’app de La meva salut i demana els permisos de cura de familiars de primer i segon grau, agenda metges i assumeix les càrregues físiques i mentals pròpies i de familiars. Que no li fa “pal” demanar dies de conciliació perquè treballa en una empresa petita o perquè just l’acaben d’ascendir. Tant de bo m’equivoqui i sigui perquè no he buscat prou.

Ens falten hores al rellotge per arribar a tot. Ens reduïm jornades perquè preferim tenir menys ingressos per cuidar –el 95,7% de les reduccions les demanem nosaltres (INE) –, amb la dependència econòmica i vital que pot arribar a comportar. I mentre posem en pausa la carrera laboral, la carrera de cures cada vegada és més llarga: l’esperança de vida creix, i si els primers anys cuidem els infants, ara prolonguem les cures dels grans fins que nosaltres mateixes comencem a ser grans.

I en aquest contrarellotge de temps que dediquem als altres, fa unes setmanes vam veure com l’esperança de tenir cent cinquanta miserables minuts més a la setmana per conciliar (la reducció de la jornada laboral) se'ns fonia a les mans per no perjudicar el “petit empresari”.

Sento que perdo la jovialitat d’una etapa vital valuosíssima. Envelleixo intel·lectualment i físicament a alta velocitat per la falta d’espais propis. Jo adorava anar al teatre, anar al cine, maquinava per comprar entrades a concerts, i ara que econòmicament em podria permetre pagar bones localitzacions, em falta temps i energia per cultivar-me. I quan ho comento em diuen que he de “prioritzar-me” i buscar moments, però la meva llibertat comença les 10 de la nit quan ja soc un sac de cansament.

Reducció laboral per a tothom

La jornada laboral actual de 40 h setmanals va ser aprovada quan la gran majoria treballadora eren homes. Ells treballaven fora, nosaltres ho fèiem a casa: fills, neteja, i administrar una casa. Un treball gens reconegut, però treball. Ells tornaven a casa i ho tenien tot llest: nens nets, cuina neta, sopar fet. Ara tant pare com mare treballem fora de casa, però la realitat és que nosaltres seguim treballant a casa molt més: assumim el 75% del treball no remunerat d’una família. I això ens esgota i ens amarga.

Necessitem dir encara més fort i més clar que no podem ni volem assumir la majoria de tasques i que, a més, necessitem temps per viure millor. Ser dona empoderada no vol dir arribar a tot, vol dir saber parar quan cal parar i escollir bé per què lluitar: necessitem una reducció de la jornada laboral per a tothom. Passar 40 hores a la setmana a la feina no és ni productiu ni saludable.

Les 37,5 hores setmanals que va proposar el govern espanyol, i van ser tombades per Junts, és un pegat insuficient. L’horitzó haurien de ser les 35 h setmanals (reals) per, com a mínim, respirar. Tant pares com mares disposaríem de més temps lliure per dividir les tasques i les reduccions de jornada es reduirien sense penalitzar les dones. Seria un pas més cap a una igualtat que encara està molt, però molt lluny de ser ni tan sols acariciada amb la punta dels dits, perquè no volem més temps per cuidar, sinó per viure.