Les violències invisibles

BarcelonaL’escriptora Jane Lazarre, una de les primeres a escriure sobre l’ambivalència de la maternitat, afirmava: "Crec fermament que els relats de la maternitat, de qualsevol classe i etapa, s’han d’explicar si volem obrir-nos camí entre la idealització i la demonització".

Jo, a més dels relats de la maternitat, afegiria els relats de les relacions de parella i especialment quan tenim fills. És quan la convivència es tensiona i aflora el que fins llavors s’havia dissimulat. Si hi havia disputes, tensions o malestars, es multipliquen.

I sí, parlo de violència.

Quan evoquem la violència masclista, automàticament pensem en la violència física: cops, pallisses, empentes… i en última instància, feminicidis i infanticidis. Però desgraciadament, de violències n’hi ha moltes, tantes com homes maltractadors, i massa sovint adopten formes invisibles.

Perquè violència són també els insults, òbviament. Insultar la parella, encara que siguin en moments puntuals, és violència. Insultar els fills és violència contra la família. Violència, com ja estem gairebé totes més o menys conscienciades, és el control disfressat, o no, de gelosia. Violència són els mals humors –sempre de l’un contra l’altre– per coses banals i aleatòries. Violència és desacreditar la mare per com ho fa amb les criatures. Violència és la llei del silenci, del no parlar ni solucionar els conflictes de forma reparadora. Violència és criticar amistats i familiars, creant un dany i un malestar cap a la teva parella, que per molt que sigui cert el que es critica, faci mal. I, per descomptat, violència és el control econòmic, en benefici de "gestionar millor l’economia familiar".

Una realitat que costa d'afrontar

Hi ha un tipus de violència que és com una nebulosa; la sents, l'entreveus, però no estàs segura de si és baf, vapor o boira. Et crea un malestar que, a vegades, fins i tot, costa de reconèixer, "serè jo que estic més sensible" o "està passant una mala ratxa, segur que quan passi torna a ser el d’abans". Formes velades d'autonegar-nos una realitat que costa d’afrontar. Per què a quina dona li agrada reconèixer-se com a víctima? A quina mare, dona forta que ha parit, criat i tirat endavant a criatures, li agradaria reconèixer que ha tolerat que el seu company la insulti, la controli, li exigeixi... entre les quatre parets –i potser més enllà– del que hauria de ser el seu refugi?

Tenir fills augmenta el risc de violència de gènere. Molts homes, en el moment que tenim fills, deixen de velar els atacs que ja feien subtilment. Les disputes són més agressives i les discussions més violentes quan de dos es passa a tres. I no, no és una relació tòxica, és que ells la fan tòxica i moltes també alcem la veu quan ens l’alcen.

I mentre de portes endins podem reaccionar a la violència de manera primària, cap enfora se’ns forma un nus, un nus a la gola, que ens ofega, a la majoria, les paraules. No sabem si és normal el que ens està passant. No tenim quasi referències externes, històries reals d’altres dones que hagin viscut el mateix. Ens pensem que nosaltres també som tòxiques, que també cridem, també insultem, que estem tarades tal com ells ens han repetit insistentment... Quan la majoria de vegades són re-accions. Reaccionem davant d’un atac.

Estem perdudes perquè de violències físiques en tenim més referències, però no de les velades, de les subtils, de les que ens deixen dubitatives i preferim pensar que segurament ho hem malinterpretat. Però quan els gossos lladren, alguna cosa senten. Sabem que hi ha alguna cosa que no rutlla. Que la crisi s’allarga, que els "moments bons" són cada vegada menys i que l’insult, la humiliació, la mentida no hauria de passar ni en l’estrès màxim d’una situació incòmode.

Parlar-ne sense embuts

La violència de gènere té moltes manifestacions i ens cal parlar-ne. Parlar de les nostres relacions sense embuts. Parlar-ne amb les amigues, la família, la veïna i la conductora de l’autobús. Dir en veu alta "el meu marit m’humilia i em crida quan perd els papers", no amagar-ho, perquè quan ho verbalitzem, ho visibilitzem, prenem consciència nosaltres i en prenem també les altres. El relat de les altres ens empodera, ens dona coneixement i ens fa veure que no, que no és normal i ho patim més del que imaginem.

Perquè la nostra història, la història de les dones, ha tolerat i invisibilitzat massa formes de violència, i la de la parella, encara avui en dia, la seguim amagant en la intimitat. No l’expliquem perquè, en cas de dubte, amaguem. No es tracta de denunciar davant d’un jutge (o sí), però per fer el primer pas, abans hem de poder explicar les desigualtats que ens travessen dins la parella amb les nostres iguals. Per això avui escric, públicament encara que amb pseudònim, des de la pau d’un divorci i la necessitat de saber que no, que no estem soles i que sí, malauradament encara som masses.