Teresa Roig: "Quan els fills es fan grans deixem d'estar presents"

BarcelonaAmb tres mesos, el Pau feia la croqueta i amb nou ja caminava. De ben petit xerrava pels colzes. Llegíem molt plegats, i això, a més de reforçar el procés de lectoescriptura, també va reforçar els vincles, la curiositat i la imaginació. Sortia de casa corrents i sempre li brillaven els ulls.

I ara, com el retrataries?

— Ara, com a adolescent, veus que el seu món interior s’eixampla i va omplint-se de totes les experiències, va aprenent a ordenar-les. Igual que la seva habitació. Parla menys verbalment, pensa més. Ja juguem a una altra lliga, en la qual ell forma part de l’equip pel que fa a responsabilitats, com ara les de la llar. I, malgrat que no sempre és fàcil, seguim procurant trobar i cuidar espais per compartir temps de qualitat plegats.

Què se't fa més feixuc?

— Que es renti les dents? Que es canviï els mitjons? En realitat cap. Sols que, a vegades, és massa bon negociador. I quan no som del tot coherents, ens ho recorda.

I què et resulta especialment agradable?

— Veure que és atent, divertit, que sap donar la volta a les coses, que té sentit de l’humor. No menteix, ni s’emprenya gaire, potser perquè sap que sempre hi ha marge per dialogar, que es pot arribar a un acord o no val la pena fer-se mala sang. I, encara que hi ha un cert dol en veure’l fer-se gran, també m’agrada celebrar com cada cop és més independent, té cura de la seva persona, preserva la seva intimitat, reforça l’autonomia. M'agrada comprovar que tot allò que hem anat fent, el que podríem anomenar educació lliure o criança respectuosa, ha quallat, i que s’està convertint en un noi amb bones qualitats i valors.

La teva generació de mares i pares, què creus que no esteu fent prou bé?

— Doncs mira, en la transició de la postinfància a la preadolescència crec que hi ha un tema important que ens passa per alt: la presència. La continuïtat de la presència. Quan es fan grans deixem d'estar presents.

Explica-m'ho.

— Quan el Pau tenia quatre anyets, un dia em va dir d'un mestre que "no hi era mai". A casa estava acostumat a una presència atenta, disposada. Ara ja fa segon d’ESO i, tal com ens van augurar, amb el canvi de cicle arriba un desaferrament, una desconnexió, per part de les famílies que és un xic desolador. L’excusa és que "ja són grans", que “van sols”. Però penso que estem perdent l’oportunitat de demostrar-los que seguim al seu costat per quan calgui. Els adults confonem el procés de construcció dels nostres fills amb un distanciament que no té per què ser necessari, quan, de fet, és una simple qüestió de respectar-los l’espai personal.

De quin hàbit familiar et sents especialment satisfeta?

— Dialogar. A casa dels pares no es parlava gaire. Els grans discutien i els petits havíem de callar. La nostra opinió no era escoltada. Sempre "molestàvem". Així que et pots imaginar quina mena d’adolescència vaig tenir jo.

Has anat amb el teu fill al lloc que inspira la teva novel·la?

— Amb ell no, però em va fer gràcia quan va desestimar la proposta. Des del seu punt de vista, "allà no hi ha res interessant a fer, si no s’hi pot córrer, saltar, enfilar-se o jugar a pilota".

No està mal vist...

— Jo sí que hi he anat, amb el fill dels antics masovers que hi van viure durant quaranta anys. Avui la granja és un espai assilvestrat que em recorda els solars en els quals jo jugava de petita, a Igualada. Sols que, en aquest cas, el seu abandonament és una barreja de deixadesa administrativa i de reconquesta de la natura. La visita amb el fill del masover amb la seva dona i la canalla va ser un viatge en el temps molt emotiu. M’alegro d’haver contribuït a atresorar la seva memòria, que és particular i col·lectiva, del barri de Vallbona també. Com deia el poeta Vicent Andrés Estellés: els amors fan l’amor, i les històries fan la història.

Recorda'm frases que, en un moment o altre, t'ha dit el teu fill.

— Durant anys m’apuntava les ocurrències que deia. Aquestes me les va dir quan tenia tres o quatre anys. "M’agrada la música callada. El meu cervell la canta, però per dintre". Un dia que jo i la meva parella discutíem, ens diu: "Algú de vosaltres dos s'assembla molt a l'avi Agustí i no diré qui". Un altre dia em va preguntar: "T'importaria que digués una paraulota?" I llavors va dir "hòstia" però mooolt fluixet.