L’altre dia la DGT va proposar que a l’escola sigui assignatura obligatòria aprendre a anar amb bicicleta perquè seria una manera de reduir sinistralitat ja que l’assignatura vindria acompanyada d’educació viària. Aquesta notícia no sé si m’ofèn més com a pare o com a mestre però intentaré argumentar-ho una mica.
Sabeu què? He deixat d’escoltar tertúlies de la ràdio quan vaig a treballar perquè cada dos per tres surt “l’expert” que comença una frase amb “a l’escola hauria de ser assignatura obligatòria” i deixa anar qualsevol cosa. Fixeu-vos-hi: quan hi ha un problema ràndom (que diu el jovent d’ara) s’arriba a la conclusió que si a l’escola hi hagués una matèria que ensenyés a evitar-lo aquesta problemàtica desapareixeria per art de màgia.
Proposar és gratis!
En un fil de Twitter que em va arribar van sortir les següents propostes d’assignatures: educació financera domèstica, pensament crític, voluntariat, salut mental, menstruació sostenible, drogues, intel·ligència emocional, cal·ligrafia, empatia, socialització, civisme cap a les persones grans, jardineria, amor a la naturalesa, supervivència, meditació, comunicació assertiva, valors, lideratge, emprenedoria, primers auxilis, soldadura, mecànica, educació afectivosexual, educació viària, sindicalisme, oratòria, feminisme, liquidació de l’IVA, teatre, urbanitat, robòtica, declaració de la renda, manteniment de la llar, mecanografia, massatges, arts marcials, filosofia, poesia oriental, escriptura creativa, llenguatge de signes, cuina, fusteria, biodansa, diversitat de gènere, mercats financers, coaching, etc…
Si mirem el currículum flexible que tenim actualment la gran majoria d’aquestes “assignatures” poden tenir cabuda perfectament dins les aules ja que moltes formen part dels eixos transversals, dimensions, continguts clau o altres terminologies que vulgueu emprar però hem de tenir en compte que dependrà de les coneixences del professorat, la seva formació, de la filosofia de l’escola i la seva forma d’adaptar el currículum escolar. Hi ha escoles, com la meva per exemple, on es dóna molta importància al teatre i és un mecanisme que pot ajudar a nivell lingüístic, a nivell emocional, a nivell organitzatiu i a moltes coses més; per tant, quan en una escola es planteja fer teatre no s’ha d’avaluar mai una obra teatral final sinó un procés amb molts matisos i coneixements enriquidors i això del teatre es pot dir amb moltes coses més com pot ser un hort escolar, una creació musical o qualsevol altre projecte que implica tot el centre. És absurd -molt absurd- fer una assignatura que es digui “pensament crític” quan el que ha de facilitar l’escola és que la mainada tingui aquest tipus de pensament sempre estigui fent matemàtiques, llengua catalana, plàstica o educació física.
Una ingerència que no ens empassem
Per què em sembla fatal doncs la proposta de la DGT? Doncs perquè és una ingerència a l’escola i perquè al currículum d’EF ja s’esmenten aspectes com “resolució de situacions motrius en entorns variats”, “equilibri dinàmic”, “mesures de seguretat en relació amb materials i els espais” però sobretot perquè n’estic una mica-massa fart que moltes coses que s’han d’aprendre en l’entorn familiar com per exemple el fet d’anar amb bicicleta hagin de recaure a l’escola. Hi ha gent que et porta la mainada de dilluns a divendres de 9 a 5 de la tarda pensant que ja es pot desentendre de la seva educació i només ens queda dir que moltes gràcies per la confiança però que les coses no van així, ni de bon tros. Potser cal una escola de pares amb un munt d’assignatures, tu.
