Què faig si el menjar que li he posat no li agrada i vol una altra cosa?

GironaÉs hora de menjar. A la taula hi ha un plat de sopa de carabassa i unes rodanxes de lluç. Amb un menú així és fàcil endevinar, tot i que sempre hi ha excepcions, quina serà la reacció de l’infant: esbufecs, queixes i una súplica. Prefereix patates fregides i una hamburguesa. Què fem? La psicopedagoga Anna Serra Dolcet explica que, davant d’una situació com aquesta –en què el repte dels límits treu el cap–, els progenitors senten una amalgama d’emocions, que van des de la frustració, passen per la preocupació del "si no menja" i arriben fins a la culpa. Una resposta ràpida, habitualment, sol ser “et menges això perquè ho dic jo” o “cuino una altra cosa perquè la qüestió és que acabis menjant”. Entre l’autoritarisme i la permissivitat, però, hi ha, segons Serra, un espai de diàleg (segons l’edat), d’obertura i de propostes ben diverses, a partir de les quals tothom se’n beneficiaran.

Què li dic si no vol menjar?

Respira. Abans de respondre, calma. És més educatiu fer un moment de silenci. I para compte a la mirada que hi poses perquè, sovint, els fills busquen saber quina és la nostra reacció: si fem aquella cara d’enfadats o espantats és fàcil que es posin a plorar i, tot plegat, es converteixi en una queixa més llarga. Si mostrem serenitat, probablement, decidiran provar-ho. “No ens volen perfectes, sinó tranquils, presents i forts”, assegura aquesta experta.

El menjar està fet per sentir plaer

“Entenc que et costi menjar determinades coses o tastar les que són noves per a tu, però estic aquí i puc ajudar-te a passar aquesta sensació incòmoda”. No cal verbalitzar-ho, però sí pensar-ho. Aquesta actitud evidenciarà acompanyament. “El menjar està fet per sentir plaer i trobarem la manera de gaudir-ne: si no, també podem posar-hi una punta de maionesa casolana o olives tallades per sobre per fer que aquell plat de mongetes sigui més atractiu”, proposa Serra.

A l'escola menja bròquil i a casa, no. Per què?

Perplexes. Així és com es queden moltes famílies. Però cal ser proactiu. “Traiem ferro a la situació. Posem-n’hi només alguns trossos. Sabem que a l’escola en menja, però tampoc cal entrar en grans paraules perquè si no aquest estira-i-arronsa es desproporciona”, i el progenitor pot acabar immers en cicles de distenia, oscil·lant entre un comportament autoritari i un altre de permissiu (o, també, compensant amb premis). Ni una cosa ni l’altra (ni tampoc premis!). La recomanació és intentar acompanyar-los i afavorir que s’hi aproximin des del respecte. “Obligar-los a menjar des de l’exigència els genera rebel·lió, feblesa interna i inseguretat. Així, només aprendran a fer les coses des de la imposició o, per contra, aprendran a sortir-se amb la seva: que em facin un plat de pasta perquè si no no menjo!”.

Introduir aliments nous a poc a poc

Davant d’aliments nous, si ens impressiona la seva negativa i li canviem de seguida el plat, estarem sobreprotegint el fill i li traurem la capacitat de verbalitzar un "no m’agrada", de tastar-lo o de descobrir que potser sí que li agrada. És important donar-li espai de tranquil·litat, interès i confiança perquè el tasti lliurement. “Igual que de llegir no se n’aprèn en tres dies, no podem esperar que li agradi tot d’entrada. I, si veiem que li ve de gust, aleshores podem anar augmentant l’aliment nou de manera progressiva”.

Fer dels àpats un espai compartit

Serra subratlla que a les cases s’observa “una falta d’espais de col·laboració i de contribució familiar”. Els infants mengen i se’n van. Aquesta experta afegeix que és important valorar els preàmbuls de parar taula i recollir; i fer-ho també amb cura perquè la taula (i els aliments) ocupen un lloc d’honor a la nostra vida. “És un espai sagrat, on, de fet, ens hi trobem tots: cuidem-lo i participem plegats en la creació d’aquest moment tan especial. Els fills petits aprenen del model dels pares”, ressalta. Fixem-nos, a més, en la conversa, també, que estigui farcida de preguntes i respostes (i lliure de mòbils, evidentment). “Podem parlar de l'origen de les mongetes, del pagès, de quantes vegades s’han regat i de quanta gent ha treballat perquè nosaltres en puguem gaudir a taula... La idea és donar valor i agraïment a allò que mengem”, diu Serra. En resum, cuidar l’alimentació i com es desenvolupa l’àpat també és educar, perquè “el menjar és un vincle: un moment de connexió amb les persones que estimem”, conclou.