Com aconseguir que els fills ajudin a casa

BarcelonaQuan es vol que les criatures ajudin a casa, independentment de la seva edat, el més important és que hi hagi claredat i coherència sobre el que s’espera d’ells. “L’objectiu és que no ho facin per obligació, no imposar ni esperar que obeeixin, sinó que se sentin part de la família i que per això vulguin contribuir a les tasques de casa”, proposa Andrea Zambrano, coach, advocada i escriptora, creadora del mètode AEIOU per crear connexió amb els fills, i experta en violències invisibles. Per aconseguir-ho recomana fer reunions familiars on s’acordin i es concretin les tasques de cadascú.

Pactem tasques i responsabilitats

Per establir el que farà cada membre de la família s’ha d’organitzar una reunió inicial per detallar les tasques que cal fer: recollir joguines, fer el llit, parar taula, posar el rentaplats, estendre la roba… Es reparteixen les tasques de manera que cadascú esculli de què es vol fer càrrec, pactant qui farà què i cada quant. Però què passa quan no es fa allò que toca? “Les conseqüències també s’han de pactar”, apunta Zambrano. Es tracta de canviar el paradigma de l’obediència a la cooperació, de la verticalitat a l’horitzontalitat, i també de cultivar la connexió amb els fills més enllà de les tasques.

Deixar els acords escrits i penjar-ho a la nevera o en un lloc que es vegi també contribueix a visualitzar què farà tothom. Que consti en algun lloc, perquè si algú no ho fa, no se'n pugui escapolir. A més, ajudarà al fet que els fills siguin conscients de la gran quantitat de tasques que duen a terme els pares. Tant els acords com les conseqüències són revisables, no cal que el pactat sigui inamovible.

Quan comencem?

Des que les criatures són petites poden ser responsables de fer les tasques per a les quals estan capacitades. Tasques senzilles com deixar la roba bruta al cabàs o parar taula els permetrà sentir-se útils i part de la família. El grau de dificultat hauria d’anar en augment a mesura que creixen i tenint en compte l’autonomia de cada criatura. “En general, esperem poc d’ells i tendim a sobreprotegir-los. Podríem responsabilitzar-los molt més des de ben petits”, apunta Zambrano.

La predisposició dels fills sol variar perquè cada criatura és diferent, per tant, tot i que s’hauria de trobar cert equilibri entre les responsabilitats d’uns i altres, és possible que els pares hagin d’acceptar les realitats de cada fill: “Reconeguem la bona predisposició de qui tendeix a fer-ho sense anar-li al darrere ni haver de recordar-li, i tinguem més paciència amb qui li costa i s’ha d’anar més al darrere”. Zambrano recomana que s’accepti als fills tal com són tot i intentar que tothom compleixi amb les seves obligacions.

Sembla que sí, però no

Quan els membres de la família arriben a acords, però a la pràctica els fills no fan el que els correspon, s’han de trobar espais per revisar-ho: “Què passa si no ho compleixen? Hem de parlar, que s’adonin que no estan fent el que s’havia acordat i replantejar-ho”, proposa. Això també permetrà que els adults no es desgastin anant darrere els fills. Evitar aquest desgast ajuda a no minar la relació.

Si els fills mai compleixen amb les seves obligacions tot i haver-ho acordat i revisat, segurament aquesta rebel·lia és un símptoma que evidencia que passa alguna altra cosa i caldrà abordar el problema d’arrel. Per tant, llevat casos excepcionals, si es pacten tasques i conseqüències, i es mantenen els límits, la convivència familiar flueix.