Per què sempre em contesta malament?

BarcelonaQui no s’ha trobat en la situació de preguntar alguna cosa a algun infant o jove i rebre, gairebé de manera sistemàtica, una mala resposta, com si estigués enfadat constantment? Aquesta actitud sempre respon a alguna situació i només cal rascar una mica per saber a què es deu i com es pot reconduir. Tal com assenyala Laura Aut, psicòloga i directora del centre Psilaut, cal entendre que qualsevol expressió dels infants vol transmetre alguna cosa: és una reacció i, sovint, una manera de comunicar una necessitat, encara que es faci d’una manera poc adequada.

“També hem de tenir en compte el context. Sovint, les famílies estan desbordades per la feina, les obligacions i el ritme de vida. Tot plegat fa que la paciència dels pares disminueixi i estiguin més irritables. Això pot generar un cercle viciós en què tant els adults com els infants acaben comunicant-se d’una manera tensa i poc agradable”.

En aquest context, Aut assenyala que els infants poden sentir-se "poc vistos" i intentar reclamar d’alguna manera més temps i atenció. Recalca que també és important entendre que l’estrès no és exclusiu dels adults: els infants també acumulen pressió (escola, activitats extraescolars, exigències...), i això pot provocar una saturació emocional que acaben expressant amb conductes desadaptatives. “Tenint en compte la seva edat i el seu nivell maduratiu, hem d’entendre que encara estan aprenent a gestionar les emocions i la frustració".

Per tant, si un adult els posa un límit o les coses no surten com esperaven, és habitual que aparegui la ràbia. Sobretot en els més petits, que encara no disposen de prou eines per regular els impulsos i frenar determinades reaccions.” Així, Aut recorda que l’enuig o la ràbia són la punta de l’iceberg, però que si mirem què hi ha a sota, sovint hi trobem estrès, inseguretat, frustració i una necessitat clara de rebre temps, presència i espai.

És una etapa que cal aprendre a gestionar?

Segons explica Aut, existeixen etapes del desenvolupament en què la dificultat per gestionar les emocions, com ara la ira, provoca esclats emocionals. Això és especialment freqüent en infants d’entre 3 i 6 anys, que estan desenvolupant l’autonomia i començant a posar a prova els límits. Un altre moment especialment crític és la preadolescència i l’adolescència, ja que és una etapa en què es construeix la pròpia identitat, es qüestionen normes i es prova fins on es pot arribar. “Que sigui habitual en algunes etapes no vol dir que no s’hagi de treballar o reconduir. Cal acompanyar aquests moments i evitar normalitzar conductes agressives, ja sigui cap a un mateix o cap als altres. És a dir, forma part del desenvolupament, però no s’ha de banalitzar. Els infants han d’aprendre a gestionar-ho perquè no es converteixi en un patró de conducta”.

Com poden actuar els pares en aquests casos?

Aut recalca que cal entendre que els infants necessiten temps, aprenentatge i acompanyament emocional. En el moment de l’esclat, és clau que els pares no es posin al mateix nivell emocional i que evitin entrar en el conflicte amb crits o tensió. És preferible parlar i actuar des de la calma, amb missatges breus, clars i en un to de veu baix, adaptats a la seva comprensió. “Els pares han de posar límits a la conducta, no pas a l’emoció. Es pot validar el que senten, però marcar què no és acceptable. Per exemple «Entenc que estiguis enfadat, però no accepto que em parlis així. En tornem a parlar quan estiguis més tranquil»”. Llavors, és el moment de parlar del que ha passat: preguntar-li què sentia, què necessitava, si creu que ho podria haver expressat d’una altra manera… Finalment, apunta Aut, és fonamental reforçar-lo: felicitar-lo sempre que sigui capaç d’expressar les seves emocions i necessitats de manera adequada.

Els càstigs poden solucionar aquesta situació?

“L’objectiu que busquen els pares no és que els infants pateixin o ho passin malament d’alguna manera, el que volen és que aprenguin. El que podem utilitzar són conseqüències lògiques, coherents i immediates”, recomana Aut.

Com es pot revertir aquesta situació?

Tal com explica Aut, els professionals de la psicologia solen plantejar tres línies d’intervenció. La primera va dirigida a reduir els esclats d’ira, tant en prevenció com en intervenció. “Per això proposem una rutina d’higiene del son, realitzar control d’estímuls i fomentar les rutines, així com treballar l’autocontrol mitjançant respiracions, relaxació, crear un espai de calma, etc.”. La segona va dirigida a ensenyar noves habilitats, com fer demandes, augmentar la tolerància a la frustració, ensenyar estratègies de negociació i conseqüències com reparar el “dany” després que s’hagi produït un conflicte. “Al final, el treball amb la família és clau. Per això, cal revisar-ne l’estil comunicatiu i treballar per a un model d’autoregulació”.

Quan cal buscar ajuda professional?

Segons Aut, és recomanable buscar ajuda quan els pares es veuen desbordats, però tenint en compte la freqüència (quan hi ha conflictes diaris), la intensitat (insults, agressivitat) i la durada (quant costa tornar a la calma i si hi ha un malestar clar en l’infant). “També cal estar atent si hi ha una disminució del rendiment escolar, si hi ha canvis en la socialització de l’infant o canvis bruscos de conducta”.