No cal entrar en pànic per la caiguda de la natalitat

A The Population Bomb, publicat l’any 1968, el biòleg Paul Ehrlich va escriure que els humans es reproduïen tan ràpidament que, inevitablement, el menjar s’esgotaria i que “centenars de milions” de persones aviat moririen de fam. Després d’haver contemplat la idea del “transport interestel·lar per un excedent de població”, va defensar un control de la natalitat estricte, "obligatori si els mètodes voluntaris fracassaven”.

Molta gent encara es preocupa per la superpoblació. Però un nombre creixent de persones, especialment als països rics, es preocupen just per tot el contrari: una implosió demogràfica. "Les baixes taxes de natalitat acabaran amb la civilització", ha arribat a dir Elon Musk, pare de molts fills.

Tot i que el nombre de persones al món continua augmentant, la taxa de fertilitat –el nombre de nadons que una dona pot esperar tenir al llarg de la seva vida– ha caigut en picat. I no només en els països rics: dues terceres parts de la població mundial viuen ara en països on aquesta taxa és inferior a la “taxa de reemplaçament” de 2,1 (l'estimació estàndard que es necessita per mantenir una població estable). Bogotà o Colòmbia, per exemple, tenen ara una taxa de fertilitat més baixa (0,91) que la de Tòquio (0,99).

Segons l’estimació de l'ONU, la població mundial arribarà al màxim dels 10.300 milions el 2084. Però aquestes previsions són qüestionables. Parteixen de la suposició que hi haurà un canvi sobtat de tendència a partir d’ara: que les taxes de fertilitat en molts països amb natalitat baixa deixaran de caure o es recuperaran, i que les taxes de fertilitat als països amb natalitat alta cauran més lentament. Si s'equivoca, el punt àlgid de la població mundial podria arribar molt abans. De fet, si les tendències actuals continuen, la població mundial ja haurà arribat a un màxim de 9.600 milions el 2065 i després caurà a 8.900 milions el 2100. I fins i tot això pot ser massa optimista.

Independentment de quan arribi el pic, una fertilitat per sota del nivell de reemplaçament implica que la població mundial es reduirà lentament al principi, i després de manera dramàtica, com el creixement exponencial que va passar de 1.000 milions el 1800 a 8.000 milions avui. Aquesta perspectiva inquieta moltes persones.

Pors i preocupacions

Un tipus de por és de caràcter general i econòmic. Menys persones vol dir menys cervells, de manera que el ritme d’innovació s'alentiria. També suposa menys marge d'especialització i divisió del treball. (Si només viuen 1.000 persones a la teva ciutat, necessitaràs tenir molta sort per trobar, per exemple, menjar etíop o un club dedicat a la teva afició). A més, una reducció ràpida podria ser enormement perjudicial. El pes del deute públic recauria sobre menys persones, moltes de les quals serien d’edat avançada. Les grans ciutats potser resistirien, però els pobles petits podrien quedar buits quan l’última escola tanqués.

Un altre tipus de preocupació és més específica i nacionalista. Les taxes de fertilitat varien molt entre països i grups. Així doncs, n'hi ha que temen un futur amb massa poca gent com ells i massa gent que veuen com a culturalment aliena o amenaçadora. Aquesta és una de les raons per les quals els populistes d’Occident estan a favor de donar incentius a les famílies perquè tinguin més fills, només cal recordar que Donald Trump ha promès ser el “president de la fertilització”.

Les previsions demogràfiques són una combinació estranya d'allò que és cert (totes les persones que tindran 50 anys el 2070 ja han nascut) i d’incògnites (quants fills tindran els joves que avui tenen 20 anys?). A llarg termini, una reducció exponencial de la població pot semblar sorprenentment ràpida. Tanmateix, durant la fase inicial, que és quan les societats han d'afrontar el problema, la velocitat del canvi hauria de ser assumible.

Hi ha diverses raons per dubtar dels auguris més pessimistes. La intel·ligència artificial pot estar sobrevalorada, però és evident que avança més ràpidament del que és probable que es redueixin les poblacions. Així doncs, aquesta tecnologia, o alguna altra encara desconeguda, probablement compensarà la caiguda de la innovació provocada per la reducció del nombre de professionals humans.

Una altra raó per a l’optimisme és que l’esperança de vida continua allargant-se, cosa que permet a les persones mantenir-se productives durant més temps. En una mostra de 41 països, una persona de 70 anys, l’any 2022 tenia les mateixes capacitats cognitives que una de 53 anys l’any 2000. Potser aquest progrés s’aturarà. Però mentre continuï, frenarà la disminució de la força laboral i donarà a les societats dècades addicionals crucials per adaptar-se. Els països que malbaraten capital humà poden trobar maneres de malgastar-ne menys: alimentar i educar millor els joves i eliminar les barreres al treball de les dones. En resum, una població en declivi no necessàriament significa una població més pobra. El Japó fa gairebé dues dècades que està en declivi demogràfic, però el nivell de vida ha augmentat notablement.

Els nacionalistes tenen raó en una cosa: la composició del món canviarà. Fins i tot la projecció de l’ONU preveu que la població de la Xina es reduirà a la meitat abans del 2100. L’Índia es mantindrà estable durant més temps. Europa i Amèrica podrien ajornar el declivi gràcies a la immigració o podrien decidir no fer-ho. El futur serà més africà que el present, però allà la fertilitat també està caient en picat. Els grans canvis geopolítics i culturals graduals són normals. El món ja n’ha superat molts en el passat, i sens dubte pot tornar-ho a fer.

Els pronatalistes esperen contrarestar aquestes tendències tectòniques utilitzant diners públics per augmentar les taxes de natalitat al seu propi país. Fracassaran. Els governs tenen un paper a l’hora de fer la vida més fàcil a les famílies, però intentar pagar la gent perquè tingui més fills dels que tindria en condicions normals, o bé és extraordinàriament car o bé no funciona. Fins i tot Hongria, que destina un colossal 6% del PIB a polítiques pronatalistes, continua tenint una fertilitat per sota del nivell de reemplaçament, i alguns estudis suggereixen que les seves primes inflades per nadons han afectat sobretot el moment en què es tenen els fills, però no la quantitat total.

Creixeu i dividiu-vos

La disminució –i, per tant, l’envelliment– de la població requerirà, amb el temps, grans ajustaments econòmics i socials. Caldrà tenir cura dels més grans (fins i tot si no són més costosos que els joves, que sovint necessiten dècades de suport). Els grans són més propensos a votar, de manera que les seves opinions influiran en la política. Això podria dificultar l’augment de l’edat de jubilació en consonància amb l’esperança de vida, però tard o d’hora els governs hauran de fer-ho.

Adaptar-se a un planeta més buit no serà fàcil, però serà possible. Cap de les prediccions de desastre demogràfic semblen plausibles en aquest segle, i el 2100 és tan lluny, que fer previsions més enllà d’aquesta data sembla inútil. Qui sap? Potser, per aleshores, els pares disposaran d'una tecnologia que faci la criança menys esgotadora, i les famílies tornaran a créixer. Però això no és més que especulació. Per ara, hi ha motius per estar atents, però no per entrar en pànic.