Com podem evitar 'males' influències en els nostres fills?

BarcelonaQuan s’entra a l’adolescència, tothom vol sentir-se acceptat i inclòs en el grup i sobretot, no ser titllat de rar o diferent. Aconseguir-ho implica, sovint, imitar els altres, que normalment són els que tenen uns dots de lideratge més gran i dels que se’n treu els comportaments que estan “ben vistos i ben valorats”. Se segueix, doncs, la manera de fer dels més populars. És un comportament habitual en aquesta etapa de la vida “de transició” de la infantesa a la vida adulta. Tal com explica Laura Cerdán, professora col·laboradora dels estudis de psicologia i ciències de l'educació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), és una etapa de canvis i evolució en el terreny emocional i cognitiu i, també, social amb una “forta pressió social” que afavoreix la imitació dels iguals. Tot i que cada adolescent viu a la seva manera tots aquests canvis i els experimenta diferent, hi ha consens que són uns anys en els quals les amistats guanyen molt pes i els joves busquen, per això, identificar-se amb els seus iguals.

És normal que imiti els seus amics?

Per a Cerdán, que els fills i filles imitin, doncs, és totalment normal i considera que no hauria de ser negatiu. "A vegades és tot el contrari, imitar o voler imitar va bé per aprendre habilitats socials, entendre les normes i els valors del grup i acabar desenvolupant la teva pròpia identitat. Es poden fer vincles més forts", assegura Cerdán. 

Ara bé, sí que cal que les famílies estiguin atentes, ja que la línia entre la normalitat i el que es pot dir una “mala influència” pot ser difícil d’identificar i poden ser els nostres fills els que es deixen convèncer per saltar d’un balcó a l’altre, anar-se a fer fotografies en llocs perillosos o prendre determinades substàncies perjudicials per a la salut. Cerdán situa en el perill i el perjudici, aquesta línia, i per tant creu que cal vigilar que les actituds a imitar no comportin, doncs, ni una cosa ni l'altra. Que un jove sàpiga identificar si allò que se li proposa és perjudicial o perillós depèn de l’autoestima, la confiança en si mateix i l’esperit crític. I aconseguir aquests elements, afegeix la psicòloga i psicopedagoga de la UOC, és una feina al llarg de la criança i no només de l’etapa d’adolescent.

Què hi poden fer les famílies?

“Per garantir l’esperit crític en un jove cal arribar a l’adolescència amb la feina feta, i el problema és que les famílies sovint arribem tard a aquesta etapa de la vida perquè se’ns fa bola”, sentencia Cerdán. Amb això és contundent. Considera que cal treballar els valors i la capacitat de raonar a la família i, alhora, promoure que es qüestionin determinades situacions.

Però no n’hi ha prou. Cerdán insisteix que cal treballar des de ben petits la comunicació. “La comunicació ha de ser oberta, l’adolescent no s’ha de sentir jutjat, sinó còmode i cal que fomenti el pensament crític”, aconsella Cerdán, que ho veu com un molt bon exercici per a les famílies perquè s’acaba parlant de temes “que no es volen sentir”. Per a la psicòloga també és important no confondre els rols. “Els progenitors han de tenir certa autoritat i mantenir-se en el rol d’educadors i, per això, cal posar límits clars i coherents perquè el jove vegi i entengui quins comportaments s'accepten i quins no”, resumeix Cerdán. 

Cerdán recorda que hi ha la idea que els adolescents no escolten el que els diuen els pares, però insisteix que una altra feina a fer per part de les famílies és “servir d’exemple”. “Si no volem que fumi no li podem dir que no ho faci i després fumar nosaltres”, exemplifica la psicòloga, que insisteix que “el que veuen a casa” no ho traslladen de manera immediata sinó que va “calant” en el comportament dels fills. 

I com es pot detectar si té 'males' influències?

Si el nostre fill o filla està imitant una mala influència, tenir-hi una bona comunicació ens ajudarà a detectar-ho, però Cerdán afegeix que cal no perdre de vista altres detalls que ens donaran senyals d’alerta. Els canvis de comportament brusc o d’hàbits del son o de l’alimentació, una baixada en el rendiment acadèmic o anar amb companys i amics nous sense explicar qui són ni presentar-los poden ser, diu Cerdán, alguns d’aquests símptomes. Sempre, però, s’ha de tenir en compte que l’adolescència és una etapa amb un alt component d’intimitat i de personalitat que també s’ha de respectar perquè necessiten “el seu espai” i no és necessari que ens ho expliquin tot. “Cal trobar l’equilibri”, resumeix Cerdán.