Els germans han de ser amics?

Barcelona“Les famílies haurien de ser conscients que la relació entre germans, més enllà de fomentar que sigui la millor possible, dependrà de com és cadascun dels germans”, assegura Estrella Ferreira, professora de la Facultat de Psicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Cadascú té la seva personalitat i les seves inquietuds però es pot afavorir fer coses plegats que els agradin a tots, així no es debilita la relació. Maria Helena Tolosa, mestra, psicopedagoga, formadora i autora d’Els nostres conflictes de cada dia, hi coincideix: “És un vincle que es mereix respecte, però no tenen perquè ser amics. La relació de germans ja té un grau per si sola, que és diferent de la d'amics, tot i que si conflueixen totes dues és meravellós”.

Explica que tot i ser una loteria, la relació entre germans depèn molt dels pares. Encara que els germans no tinguin res en comú correspon als pares que es respectin i hi hagi un mínim de temps en comú, sobretot quan són petits. Si després un és més d’anar a la muntanya i un altre és més de sortir de festa, no cal que vagin junts a tot arreu, “però en les estones que es coincideixi, per dinar o anar de vacances, s'hi ha d’estar a gust”. Els pares haurien de vetllar per una bona convivència i una bona relació entre germans, buscar espais i activitats amb les quals tothom estigui d’acord, perquè si es deixen passar oportunitats, a mesura que les criatures es fan grans, es complica. “Intentem trobar moments de complicitat mínims, busquem què ens fa gaudir junts i cuidem aquest mínim”, diu Tolosa.

L’Olga (48 anys), tercera de quatre germans, diu que com a membre femení era una incompresa en una família amb tants homes però tot i això té molt bon record d’infantesa amb els germans. Els problemes han vingut de grans: “Treballo amb un d’ells a l’empresa familiar, i no és fàcil”. Admet que els possibles desacords i complicacions professionals han traspassat al vessant personal: “Quan tens mal rotllo a la feina em fa mandra relacionar-me amb ell com a germà”. Malgrat tot, els pares sempre han fomentat que la relació entre tots sigui la millor possible. Ara que són adults, conviden de tant en tant tots quatre fills perquè vagin a sopar i tinguin estones per estar junts.

Els pares poden fer moltes coses per afavorir que els germans aconsegueixin la millor relació possible. Una bona relació de petits afavoreix que es mantingui la bona sintonia quan són grans, encara que a l’adolescència és probable que hi hagi més conflictes fruit del cicle vital. Ferreira recorda que en aquesta etapa, per més que els pares proposin, és possible que els fills vulguin mantenir la seva opinió i preferències. En canvi, quan són més petits resulta més fàcil que acceptin de bon grat el que se’ls proposa. També pot haver-hi més conflictes a l’adolescència perquè hi ha més argumentació, “però si les discussions parteixen del respecte són enriquidores”. Apunta que si a l’adolescència no hi hagués conflictes també seria un problema, perquè implicaria que una de les parts cedeix sempre.

El preferit dels pares

Les mirades dels pares són el més important. Quan clarament hi ha un germà més ben posicionat que la resta, això comporta dos problemes. Per una banda, els no preferits se senten malament. Per més que facin, no els miren amb tants bons ulls i és normal que sentin ràbia per qui té una cosa que tu no tens. Per una altra, condiciona la relació amb el germà preferit, no els permet descobrir com és ni gaudir-lo.

La Rosa (70) i la Carme (69) mai han tingut una bona relació. “Des que soc petita la recordo fent-me la punyeta, i els pares donant-li sempre la raó”, reconeix la germana gran. Ara amb prou feines es veuen, com a molt un cop l’any amb el dinar familiar que organitzen els seus fills. “Quan la nostra canalla era petita sí que coincidíem més, suposo que a cap de les dues ens havia agradat la nostra relació i volíem intentar que els nostres fills tinguessin un bon record dels cosins”, comenta la Carme. Els darrers anys dels pares sí que es van posar d’acord per decidir com cuidar-los i acompanyar-los. Totes dues expliquen satisfetes que tot i que podia haver estat un desastre van prioritzar els pares i van estar-hi bastant d’acord.

L’acompanyament dels pares hauria d’apel·lar al respecte i a un mínim de bona convivència entre germans. Els adults fan de mediadors i facilitadors, i els ensenyen des de petits que s’han de parlar bé, sempre respectant les diferències. “Si els pares posen de la seva part és difícil no assolir uns mínims”, comenta Tolosa.

Germans adults

A partir del moment que els fills són adults entren en joc altres variables com les laborals, econòmiques o les parelles, que poden facilitar o dificultar la relació entre germans i les trobades familiars. Estrella Ferreira recomana que es posi el focus en la qualitat de les trobades i no tant en la freqüència: “Hi ha germans que poden tenir bona relació encara que parlin poc; tampoc és dolent”.

El Marc (48) és el quart de cinc germanes amb les quals té el record de jugar, amb unes més que altres, i fins i tot d' anar plegats de vacances quan ja eren grans. Tot i això, “amb una d’elles va arribar un punt que la relació es va refredar tant que amb prou feines recorda moments junts”, admet. Han sigut gairebé trenta anys en què estaven molt distants, i que coincidien només per dinars i trobades familiars, encara que ell ha mantingut contacte amb els nebots. A mesura que s’han fet grans, les germanes queden habitualment i ell no tant. El Marc ho viu amb tranquil·litat, no li sap greu que elles es vegin més, i sap que si mai les necessités li farien costat, com ell ho faria per elles. “De fet, soc jo qui les convida a totes per Nadal i ens ho passem bé. Amb la germana que m’he relacionat menys, som cordials, tot està bé”, diu satisfet.

Quan els fills són petits els pares poden assessorar-los i fer tot el possible per compartir bones estones, però quan ja són adults hi ha situacions amb les quals els progenitors poden ser-hi i poca cosa més. Si hi ha respecte i ganes perfecte, i si no, no s’hauria de forçar. Està clar que als pares els encantaria que els fills es duguessin sempre bé però han d’entendre que cadascun d’ells va creixent i se’ls ha de deixar volar. Si els fills no es porten bé, els pares hauran de saber gestionar la frustració: “Si es forcen les trobades familiars amb fills adults que no tenen relació o és dolenta, l’únic que genera és malestar”, apunta Ferreira. Diu que hi haurà el neguit previ, el del moment d’estar junts i després cadascú s’ho porta a casa. Evitar-ho és tranquil·litat i salut mental per a tothom.

Si arriba un moment que no es comparteix ni es tolera el que fa el germà, el millor que es pot fer és que cadascú agafi el seu camí i no entrar-hi. Amb conflictes oberts, que es veu que no es resoldran a curt termini, els pares poden quedar amb els fills per separat sense forçar que es trobin. Per contra, si queda un mínim de bona relació i es parteix de la cordialitat es pot intentar que els fills coincideixin.