Trencant prejudicis: ¿I si el matriculem a un centre de màxima complexitat?

Barcelona / Lleida"Tinc una escola molt a prop de casa, però hi ha moltíssims alumnes vulnerables". "M’interessa el projecte educatiu d’un centre, però és de màxima complexitat…". Ara que s'apropa la preinscripció escolar, no és estrany sentir frases com aquestes que fan que el nostre sistema educatiu encara pateixi una elevada segregació. El problema no està resolt, encara que l’any 2019 es publiqués el Pacte contra la Segregació Escolar, signat pel síndic de greuges, la Generalitat i diversos ajuntaments.

Catalunya continua tenint un 17% de les escoles i instituts amb una alta concentració d'alumnat vulnerable, una proporció que s’ha mantingut estable des de fa una dècada. Els centres amb elevada complexitat són aquells que tenen molta concentració d’alumnat amb necessitats educatives específiques tant per raons socioeconòmiques com també especials (les conegudes NESE, basades en les capacitats educatives). En concret, els centres de màxima complexitat tendeixen a tenir quatre vegades més alumnat estranger i set vegades més alumnat amb necessitats educatives específiques, segons un informe recent de la síndica de greuges.

Arran del pacte que es va signar, la Generalitat va aprovar un decret l’any 2021 per programar l’oferta educativa i regular el procés d’admissió. Una de les seves propostes estrella va ser l’oferta de places singulars, que consisteix a fer que famílies ordinàries puguin agrupar-se i fer una reserva de places conjunta per a escoles d'alta complexitat sense passar pel filtre de la preinscripció. D'aquesta manera, aquestes escoles tenen un alumnat socioeconòmicament més divers i les famílies s'asseguren una plaça amb altres alumnes que coneixen. Es tracta d’una mesura que en els últims quatre cursos s'ha incrementat exponencialment. El primer any de vigència només tres centres de Catalunya van acollir de forma oficial un grup singular. Ara en són 21 (la majoria, d'educació primària).

La mesura és ben clara. Aquells centres amb elevada complexitat poden incorporar de forma addicional alumnes ordinaris, encara que resideixin en una zona no adscrita. La sol·licitud l’han de fer les famílies de forma col·lectiva, circumstància que redueix molt les seves possibles reticències. “Si hi vas tu sol, et trobaràs en aquestes circumstàncies, però és molt diferent si hi vas amb uns quants que consideres els teus iguals”, comenta Montserrat Duran, directora general de Centres Públics del departament d’Educació. "L'eina dona un plus de tranquil·litat a les famílies que pateixen per si el seu fill acaba sent l'ovella blanca de la classe", manifestava al diari ARA fa més de dos anys en Pol Huguet, regidor de l’Ajuntament de Manresa, un dels municipis on es va implementar la mesura per primer cop.

L'escola El Turó, un centre pioner

Un altre dels centres pioners d’aquesta oferta va ser l’escola El Turó, inclosa en una de les zones de més alta complexitat educativa de Barcelona (configurada pels barris del Turó de la Peira i Vilapicina), amb un 80% de vulnerabilitat. La majoria de famílies ordinàries d’aquesta àrea prefereixen històricament matricular els seus fills a escoles privades o concertades o enviar-los a zones educatives veïnes amb menys complexitat (com la de la Font de Fargues).

Però fa cinc anys es va incorporar a l’Escola el Turó un equip directiu nou, amb una proposta pedagògica que va atraure l’interès d’una desena de famílies ordinàries. Es va acabar formant el primer grup singular del centre. La mesura s’ha anat repetint en els cursos següents fins a permetre reduir la vulnerabilitat de l'escola a la meitat els primers cursos i a fregar el 30% en els últims. “Cada cop ens costa menys que hi hagi famílies interessades a formar grup”, assegura Oriol de la Villa, un dels pares de l’escola que va promoure la primera iniciativa i que ha ajudat a dinamitzar l’oferta en els cursos següents. “Hem fet que la població que abans marxava fora del barri ara s'hi quedi”, assegura.

“El fet que ens hagi baixat la vulnerabilitat ens ha permès augmentar les nostres opcions educatives –explica la directora d'El Turó, Núria Garcia–, ara sentim més que mai el català a l’escola i ha augmentat la participació de les famílies en les activitats”.

És possible que El Turó abandoni aviat l’etiqueta de centre amb complexitat i, per tant, no sol·liciti (de forma oficial) més grups singulars. I, aleshores, què? Pot ser que la inèrcia continuï i deixi de ser per sempre un centre segregat. O bé caldrà reforçar-lo amb altres polítiques públiques, com les d’habitatge, per tal de consolidar la situació i evitar que es torni a revertir. “No hem de perdre de vista que la segregació no és només un problema d'escola, sinó social –apunta Núria Garcia–. Fa anys l’aluminosi va fer marxar moltes famílies del barri i es va acabar quedant gent immigrant que ha continuat venint a l’escola”. “O millorem tot el sistema, o l'escola està condemnada a tenir una segregació permanent”, adverteix Oriol de la Villa.

“Entenem que aquesta [l’oferta singular] és una eina de cirurgia fina”, diu Montserrat Duran, que reconeix que els 21 grups formats a tot Catalunya és una xifra encara petita amb relació a la situació actual de segregació.

“Toquem amb dificultats com que l’oferta singular sigui prou coneguda, però que alhora no perjudiqui la capacitat del centre ni les famílies adscrites”, afegeix Rubén Castillo, responsable de Planificació del Consorci d'Educació de Barcelona. “Al final, el que pretenem és que els centres educatius acabin reflectint la mateixa realitat social del lloc on són, sense pretendre que tinguin menys vulnerabilitat que el mateix barri”, conclou Castillo.

“Fer tribu”

Tot i que no està registrat de forma oficial, el curs 2023-24 es va crear per primer cop un grup singular a la demarcació de Ponent. Dafne Madrid, la mare d’en Guille, un infant que ara cursa I5, va ser una de les impulsores a l’Escola Pràctiques I de la ciutat de Lleida, un centre petit amb una metodologia i uns materials educatius que li van agradar molt. “Érem un grup de famílies que volíem entrar-hi unides i vam descobrir aquesta eina per fer-ho possible”, recorda Madrid. En definitiva, la mare d'en Guille, com la resta, volia, a més d’una escola pública de qualitat, “un centre que reflectís la realitat social de Lleida”.

Els anys següents, el nucli dur d’aquest grup va continuar promovent, entre escoles bressol pròximes, la formació de més grups singulars. “No volíem que el projecte es quedés en un sol curs”, manifesta Madrid. Per això cada any organitzen sessions informatives, campanyes de divulgació i portes obertes, a part de mantenir viva la comunitat educativa amb activitats extraescolars i, fins i tot, trobades informals al pati de l’escola. De fet, Pràctiques I permet a totes les famílies d'alumnes utilitzar els espais comuns per trobar-se cada tarda per berenar. “És una criança compartida –reivindica Madrid– fem tribu”.

El director de Pràctiques I, Emili Llauradó, reivindica els avantatges d’aquesta oferta, no només per als alumnes. “Els recursos que ens puguin facilitar són benvinguts, però els grups singulars ja són un avantatge per al centre, per a l’AFA, per a les activitats de les famílies i per al mateix equip docent”, assegura el director.

Una eina complexa

Crear un grup singular no és una tasca fàcil. Ho demostra el baix nombre que de moment hi ha a tot Catalunya i alguns intents frustrats. La possibilitat que un grup singular incrementi la ràtio d’alumnes per sobre del màxim és un dels perills. Si un grup acaba sent autoritzat, s'afegeix a totes les matriculacions adscrites al centre. Si són moltes, farà que el nombre d’alumnes creï problemes de capacitat al centre (si és petit, esclar).

Això va passar en una escola del barri del Carmel de Barcelona, que fa uns anys va haver de rebutjar un grup singular per manca d'espai. També pot acabar passant a l’institut de secundària Guindàvols de Lleida. Fa pocs dies, un grup de set famílies ha presentat formalment una sol·licitud de grup singular, tot i que diuen que ja han rebut la resposta (de moment, verbal) d’Educació que no serà possible autoritzar-lo. “Tenim aquest centre d’alta complexitat a molt pocs metres de casa, ens agrada el seu projecte i té recursos atractius, però ens diuen que el curs vinent volen reduir una línia i no serà possible acollir-nos”, lamenta un pare. Malgrat tot, tenen previst presentar igualment la sol·licitud i fiscalitzar la resposta que rebin. “No ho entenem”, insisteix el mateix pare.

Les dificultats corroboren doncs que aquesta oferta és encara poc coneguda, que cal adaptar-la a moltes casuístiques i que té un impacte molt precís i delimitat. És, en definitiva, una cirurgia fina educativa a llarg termini.