Dani Clavera: "Ens ha sorprès la vocació de pastor del fill petit"

Barcelona"Aquest curs, fent el Bon dia, Barcelona m'és impossible portar-los cada matí a l'escola, però fins ara me n'havia encarregat molt. Tot i que és una estona amb moments estressants, per arribar a l'hora, també crea un ambient durant el recorregut fins a l'escola, tots mig adormits, que té moments molt divertits i de confidències", diu Dani Clavera.

Explica'm un d'aquests moments.

— Un matí, jo anava molt estressat. Estava nerviós perquè veia que arribaria tard a la feina i, de cop, la meva filla em pregunta: "Què passa si arribes una mica tard a la feina?". Tal com em veia, s'imaginava que, si no arribava just a l'hora, rebria un càstig terrible. Em vaig aturar, vaig pensar i els vaig dir: "Doncs en realitat no passa res". "Llavors, per què estàs tan nerviós?", em va contestar. I tot va canviar.

Sovint els petits són savis.

— T'obliguen a estar més en el present, en l'aquí i l'ara. Si no hi ets, és impossible estar amb ells, i ells això ho noten molt, no els pots enganyar. Ara soc més conscient d'això i els ho agraeixo profundament. Els fills són també uns grans mestres.

Ets periodista. Com aconsegueixes fer-los parlar?

— Doncs no és fàcil treure'ls informació del que han fet durant el dia. Tinc comprovat que, en general, el millor és no preguntar i esperar. Si preguntes, en pots treure com a molt un bé, o un molt bé. Però en general, és impossible anar més enllà. És al llarg de la tarda, durant el sopar o a l'hora d'anar a dormir que, de cop, t'expliquen alguna cosa que els ha passat, que els ha sorprès o que els preocupa. Veig que han de ser ells els qui triïn el moment per parlar.

A què prestes una atenció especial?

— Una de les nostres obsessions, de la Maria i meva, és detectar què els interessa, amb què són hàbils i poder-los ajudar i potenciar-ho. Jo a més de periodista també soc músic i m'agrada escriure i la Maria, a més de ser periodista, és escriptora i li agrada cantar. Hem fet música junts i hem escrit coses junts. Són dues activitats que ens omplen molt i ens agradaria que ells també trobessin espais com aquests.

Quines inclinacions veieu?

— De moment tots dos fan música i també els potenciem la lectura i l'escriptura. La filla gran té una gran empatia i té molta imaginació, ara està just en el moment de poder començar a llegir amb fluïdesa i ja veiem que en té moltíssimes ganes. Jo crec que serà una gran creadora d'històries.

I el petit?

— Té una vocació claríssima: ser pastor.

Què dius?

— Li apassiona tot allò relacionat amb la naturalesa. Li encanten els animals i totes les activitats exteriors, és a dir que de moment no el veiem tancat en un despatx. A casa diem que som de Collserola perquè hi vivim i també perquè és el lloc que més ens agrada de Barcelona. Anem amb bici per la carretera de les Aigües i fem excursions jugant a trobar tresors amagats i a buscar ramats d'ovelles. Envoltats d'arbres hi estem molt bé.

Aquesta edat, dels 4, dels 7, realment passa volant.

— Tu vas amb el xip que són petits i de cop, jo què sé, la filla et diu que es va a dutxar, així, tota sola. O es posa a fer els sucs de taronja del matí. O comença a ordenar-se l'habitació sense que ningú li hagi dit res. O es posa enmig d'una conversa entre la Maria i jo i comença a preguntar: "I això qui t'ho va dir?" "I de què el coneixes?".

Els nens són sorpreses amb mitjons.

— A l'escola ens van dir que la gran anava molt bé de matemàtiques i tant jo com la meva parella som ben bé de lletres. Ens va sorprendre molt i alhora vam estar molt contents de descobrir-ho. Amb el petit ens ha sorprès la vocació de pastor.

Imagino la cara que devíeu fer.

— Nosaltres no en tenim ni idea, del món dels pastors, i la Maria va decidir contactar amb una pastora de Llessui. Vam anar a visitar-la, a veure el seu ramat d'ovelles i el fill va ser feliç. De vegades somiem que anem a viure a la vall d'Àssua per tal que pugui ser pastor.

Què feu a casa quan voleu riure?

— Els moments més divertits és quan posem música a tot drap i comencem a ballar tots quatre. Mira que jo soc dels típics que no balla, però per a ells, ballo. Em menjo la vergonya. Un dia que estàvem ballant, la filla ens va dir: "No us imaginava així quan era a la panxa".