NO SEMPRE TINC COSES A DIR

El seu passat, el nostre present

En la meva xerrada Ser més feliços per ser millors mares i pares explico que una de les coses que sovint enterboleix la nostra felicitat és no ser capaços de viure el passat constructivament. Donem voltes a aquella conversa i pensem: “Fixa’t què m’ha dit..!” I seguim pensant: “Jo li hauria d’haver dit... Potser ell m’hauria respost... Però jo li hauria replicat... Mort s’hauria quedat!” Cabòries inútils que ens roseguen i ens persegueixen, de vegades una estona, de vegades anys, de vegades tota la vida!

Coneixeu la història del Dr. Frankenstein? Recordem-la: el doctor Frankenstein vol vèncer la mort. I què se li acut per aconseguir aquest ambiciós propòsit? Doncs profanar tombes per extreure’n cadàvers i agafar-ne parts -un braç d’aquest, una cama d’aquell, un cervell de l’altre...- per cosir-les i formar un cos deforme i ple de costures. Però, no content amb això, fa que l’energia dels llamps d’una tempesta donin vida al monstre, que s’aixecarà per cometre actes terribles. Qualsevol podria veure que allò estava condemnat al desastre, però el doctor Frankenstein no. Ell cava, cus i remena, i al final, il·luminat pels llamps, crida: “És viu! És viu!” Boig, oi? Doncs nosaltres sovint fabriquem el nostre propi monstre, el monstre del Passatstein: agafem records que ja són morts -un retret, un crit, una mirada, un gest, un silenci...- i els ajuntem i els donem vida amb la nostra voluntat de no oblidar-los. I així el nostre monstre reviu: “Jo és que no sé dibuixar...” “Ja m’ho van dir, que no servia per estudiar”. “Sempre he estat així, i no canviaré mai”.

Siguem curosos en el nostre tracte amb els fills i els alumnes: no els etiquetem sense donar-hi importància. Qui sap si aquelles etiquetes que imaginàvem que serien temporals esdevindran marques que pesaran feixugues en el seu ànim per sempre. I, al mateix temps, ensenyem als fills i als alumnes a acceptar la crítica, a treure’n conclusions, a fer canvis si cal... i a seguir avançant amb esperit lliure!

No sempre tinc coses a dir, però això sí que us ho diré: visquem el present i fem-lo bo. Més aviat del que ens pensem, els nostres fills i els nostres alumnes es faran grans, i estaria molt bé que, quan mirin enrere, en el seu passat -el nostre present-, només hi vegin experiències que els hagin fet créixer millors i més feliços!