Com a profe i com a mare us confesso que el setembre és el meu mes preferit de l’any. Sant tornem-hi. M’encanta triar nova agenda i començar el curs amb la il·lusió de voler fer-ho tot bé. És com quan de petita estrenava una llibreta, feia un títol bonic i escrivia les dues primeres pàgines amb molt bona lletra. Setembre és així, és el mes de les bones intencions, de les pàgines en blanc i dels dies llargs que encara fan olor d’estiu. Fins i tot els nostres fills estan pensant: “Aquest any sí que ho faré tot bé i trauré molt bones notes”. Al juny en tornem a parlar.
Mentalment em proposo objectius com arribar a l’escola amb més temps, no procrastinar la correcció dels exàmens (buf, em costa molt corregir) i ser més endreçada. No us imagineu la gimcana que em suposa cada matí sortir de casa amb els quatre fills, els respectius entrepans, les motxilles de l’escola i les quatre bosses d’esport. Carreguem tantíssim el maleter que els veïns es deuen pensar que estem de mudança. Potser he de rebaixar una mica les expectatives i aquest curs només amb “arribar a l’hora i vestida” i “corregir” ja ho tindríem.
Per als mestres, l’any nou comença al setembre i la veritat és que encarar-me a la rutina amb la pell morena es fa menys feixuc. Ara ve la cantarella que els mestres tenim moltes vacances i no seré jo la que us digui que no. Sí, tenim vacances, però penseu que no tenim un gran sou tot i l’enorme responsabilitat, ni ascendirem mai, ni serem nòmades digitals a Bali, ni ens farem rics comprant accions de l’empresa. Hem fet de la nostra vocació la nostra professió amb consciència plena que donar-se als altres mai tindrà una gran nòmina i malauradament ara ja no té ni prestigi.
Us confesso que aquest estiu he tingut una punxadeta d’enveja de les vacances dels meus fills adolescents. Els he vist al sofà mandrejant i veient sèries en bucle sense ni saber ni quin dia era i he enyorat els estius llargs de quan era petita. Recordeu aquella sensació de tres mesos de vacances eternes on fins i tot ens venia de gust tornar a l’escola? Quan ens fem grans prenem consciència del valor del temps i volem aprofitar cada instant; quedar amb gent que fa temps que no veiem, llegir el llibre pendent de Sant Jordi o simplement, esmorzar amb calma. Tornar a la rutina implica reprendre els horaris i tornar a anar de bòlit per arribar a tot.
Tot passa
Per als que esteu ara en plena criança entenc perfectament que us moriu de ganes que els fills tornin a l’escola i potser esteu desitjant arribar a la feina i seure en una cadira per primer cop en tot el mes. Sé per experiència que aquesta etapa implica moltíssima dedicació però també us dic que tot passa. Recordo quan anava a la platja amb els quatre nens petits i el meu cap era com el d’un coreògraf: un, dos, tres, quatre. Un, dos, tres, quatre. Portava el banyador desgomat, un tàper de síndria a la bossa i els dies optimistes, fins i tot un llibre. Ara que hi van sols he recuperat força temps i bastanta calma encara que, atenció espòiler, també és esgotador discutir amb adolescents que sempre tenen raó i que només busquen saltar-se els límits. He passat de fer recompte de fills a la platja a fer-lo a la nit esperant que tots arribin a casa de les festes majors corresponents. Efectivament, la maternitat implica que mai més dormirem d’una tirada.
L'estiu s’acaba. Un any més Chanquete ha mort i el quadern de vacances ha quedat per fer. Toca preparar els llibres, rentar les motxilles i fer punta als llapis que volem aprofitar. Comença el compte enrere per a les pròximes vacances perquè tots sabem que “només l’estiu cura un hivern”. Benvinguts al nou curs.
