Per què ara és el millor moment per ser pare?

Els nostres avantpassats tenien idees força estranyes sobre la paternitat. A l’Atenes antiga, un nadó no era legalment una persona fins que el pare ho deia. En una cerimònia anomenada amphidromia, el patriarca alçava el nounat per inspeccionar-lo i decidia si li donava la benvinguda a la seva llar o l’abandonava en una muntanya, on, gairebé amb tota seguretat, moriria. Els motius típics per rebutjar un infant eren deformitats o, simplement, el fet de ser una nena.

Tot això pot semblar horrible avui dia, però, hi havia una lògica dura darrere. Durant la major part de la història, un home no tenia cap manera fiable de saber si era el pare biològic d'un infant i, en un món en què gairebé tothom era pobre, la majoria eren reticents a malgastar pa en el fill d’un altre home. Per això molts exercien un control opressiu sobre la fertilitat femenina, prohibint a les seves esposes i filles de relacionar-se amb altres homes i –en el cas d'Atenes– reclamant el dret de matar qualsevol infant que no volguessin reconèixer.

Lleis masculines

Els homes fa molt de temps que modelen les lleis al seu favor. Un terç de les regles del Codi d'Hammurabi, que té 4000 anys d'antiguitat, giren entorn de les relacions domèstiques. Els lectors atents a la pedra fàl·lica on estan inscrites aquestes regles detectaran un cert biaix a favor del pare. Per exemple, un fill que colpeja el seu pare se li haurien de tallar les mans, i una esposa que plantegi assassinar el seu marit hauria de ser empalada públicament.

A Fatherhood: a history of love and power [Paternitat: una història d'amor i poder], de l'acadèmic nord-americà Augustine Sedgewick, descriu com ha canviat al llarg del temps la manera de pensar sobre els pares. El que crida l'atenció és la gran varietat de ximpleries que la gent s'ha cregut.

Aristòtil afirmava que el sexe més calent era més propens a generar un fill mascle. Sigmund Freud creia que tots els nens, en secret, desitgen matar el pare i tenir sexe amb la mare. (Avís d'espòiler: molts no.) Sant Agustí d’Hipona, un influent cristià, va observar el comportament egoista del seu fill petit (que va morir durant la infància) i va concebre la noció del “pecat original”: que el nadó hereta la maldat del seu pare, transmesa pel mateix acte sexual. El pare, al seu torn, hereta el pecat del seu pare, i així successivament, fins a Adam. Això es va convertir en dogma de l’Església i es va utilitzar per justificar el baptisme infantil.

Un altre tema habitual és la crueltat. Es diu que Martí Luter va afirmar que “preferiria tenir un fill mort abans que un de desobedient”. L’any 1662, el govern colonial de Virgínia va eliminar l’antiga tradició anglesa segons la qual l’estatus es transmetia del pare al fill, i va decretar que els fills l’heretessin de la mare. Això no va ser, com pot semblar, un avenç per al feminisme. Es va fer perquè els propietaris de plantacions poguessin deixar embarassades les seves esclaves amb la certesa que la descendència també seria una propietat. Aquesta norma va augmentar molt el valor de mercat de les dones esclaves, ja que donava al comprador la possessió de tots els seus descendents. També va “vincular la negritud a l’esclavitud”, ja que “l’esclavitud es definia com a hereditària i congènita, en lloc de ser conseqüència de la captura, la derrota militar o l’endeutament”. Les conseqüències d’aquesta norma, de fet, encara són presents en les relacions racials que hi ha Amèrica.

Els dos grans canvis

En l'era moderna, dos grans canvis han afectat la manera com la gent percep la paternitat. Un és que, gràcies a les proves d’ADN, per primera vegada en la història de la humanitat, és possible saber amb certesa qui és el pare. L’altre és que els pares dediquen més temps que mai a la cura dels fills. Les dones guanyen més que en el passat, gràcies a la contracepció fiable, a l’expansió de l’educació i al triomf (parcial) del feminisme. Com que ja no necessiten el sou d’un marit per alimentar i vestir els seus fills, poden ser més exigents a l’hora de decidir amb qui casar-se o si volen casar-se. Això, al seu torn, els ha permès reclamar una distribució més equitativa de les tasques de casa. I tot i que la igualtat perfecta encara queda lluny, la majoria de pares moderns han descobert que la criança compartida és profundament gratificant.

Ara és probablement el millor moment de la història per ser pare, almenys als països rics. Hi ha permisos de paternitat i, de fet, a gran part d’Europa, és obligatori fer-ho. A Espanya s'ha ampliat fins a les 17 setmanes. Els pares nord-americans dediquen tres vegades més temps a cuidar dels fills que a la dècada dels seixanta. Quan la covid els va obligar a quedar-se a casa, els anys 2020-2021, l'hàbit es va mantenir en part. Quan va acabar la pandèmia, el temps que els pares nord-americans dedicaven a la cura dels seus fills continuava sent més alt que el que dedicaven l’any 2019.

Els infants s’han beneficiat d’aquesta major implicació paternal, sobretot perquè les mares i els pares sovint eduquen els fills de manera complementària. Com observa Richard V. Reeves, de Brookings Institution, a Of boys and men: why the modern male is struggling, why it matters, and what to do about it, els pares són propensos a fomentar l’obertura cap al món i a què es prenguin una mica de riscos. La implicació paterna tendeix a reduir la delinqüència adolescent. A més, les noies adolescents que tenen una bona relació amb el seu pare solen gaudir de millor salut mental quan són adultes.

La cultura popular ha adoptat aquest canvi construint famílies menys jeràrquiques. Cap productora de televisió actual faria una sèrie com Father knows best, una comèdia americana dels anys 50 amb un títol que ja ho diu tot. De fet, la tendència és representar els pares com a beneits. A Padre de familia, un dibuix animat, el pare, Peter Griffin, és tan estúpid que colpeja gelosament una orca assassina que acarona la seva dona al SeaWorld.

Problemes amb els pares

Els beneficis d'una major igualtat, però, també venen amb una gran advertència. No tots els homes s'hi han adaptat bé. Mentre que els pares amb estudis universitaris als Estats Units passen més temps amb els seus fills, els seus companys amb menys estudis hi passen lleugerament menys que fa 20 anys. A més, també tenen més probabilitats de viure separats dels seus fills i gairebé no veure'ls. Això ha creat una escletxa de classe en la criança, en què els avantatges econòmics que els infants de classe mitjana-alta ja tenien es veuen amplificats per un entorn familiar més estable i estimulant.

Mentrestant, molts homes de classe treballadora, es perden les alegries de la paternitat: ara que les dones es poden permetre ser més exigents, més homes es queden sols. Molts ho viuen amb ressentiment, i això ha alimentat una política de greuges masculins en gran part del món desenvolupat. De manera decebedora, l'autor de Fatherhood: a history of love and power, decebedorament no aconsegueix abordar aquest tema en el seu llibre. En lloc d'això, conclou amb una anècdota personal. Quan li pregunta al seu fill petit com hauria de ser un pare, el nen respon que un pare hauria de ser "divertit i bo fent abraçades". Com a consell de criança, costa superar-ho.