Han de jugar a jocs agressius

BanyolesEl joc agressiu incomoda. La por que, permetent-lo, estiguem afavorint comportaments violents és molt habitual. Rebutjar aquest joc equival a negar una necessitat natural d’expressió. Què ens passa que no aconseguim permetre’l?

L’agressivitat és natural i és una força vital

Potser cal reconciliar-nos amb el fet que tots som agressius per naturalesa. Forma part de la nostra condició humana i no té per què desembocar en violència. De fet, la violència acostuma a aparèixer quan no trobem canals adequats per expressar-la de manera segura i legítima.

Oferir canals per expressar-la

Sovint vinculem aquest joc a batalles o lluites i tot i que és una part important, no és l'única. Materials com titelles d’animals, disfresses de lleó o llop, o peluixos que cacen i esgarrapen, són recursos que permeten que des de petits, puguin viure i canalitzar aquesta força vital dins del joc simbòlic.

I quan són més grans?

Aquesta necessitat d’expressió es transforma. Solen trobar canals de joc agressiu saludable amb espases, sacs de boxa o dianes per fer punteria. Aquestes eines traslladen l’energia al terreny del joc, l’espai segur on poden explorar els seus límits i desenvolupar l’autoregulació emocional i corporal. També l’art, els dibuixos, les aquarel·les o modelar fang són formes valuoses de canalitzar l'agressivitat.

Amb límits i respecte

Acompanyar el joc agressiu implica validar-lo sense intentar modificar res. Si un infant pinta només amb color negre i fa traços forts és una forma d’expressar, res més. Quan intervé la corporalitat, calen límits clars. Una norma fonamental és: “Si algú deixa de passar-s’ho bé, ja no és joc”.

Amb respecte, presència adulta i normes de joc clares, el joc agressiu és una experiència tan necessària com qualsevol altre joc simbòlic.

Un joc imprescindible

És un joc imprescindible amb el qual els infants aprenen a reconèixer la seva força, a expressar-la de manera adequada i a gestionar-la. Negar aquesta part de la seva naturalesa no l'elimina; oferir espais de joc segurs, en canvi, sí que la transforma. Però sovint, aquesta expressió és castigada o reprimida, i aquest impuls no desapareixerà perquè els impedim jugar aquest tipus de joc, justament a l'inrevés, només poden transformar-lo quan poden ser viscuts i elaborats simbòlicament.

Conclusió

Jugar al carrer i el joc de risc estan en perill d’extinció i són vies ideals per l’expressió d’aquest joc. La infància és una etapa en la qual es configuren bloquejos i creences que després influeixen en la vida adulta.

I d’adults, llavors, hem de desfer aquests patrons adquirits i recuperar un contacte més genuí amb aquesta energia per trobar la capacitat d’autoafirmació i de posar límits.