Daniel Anglès: "Cantava al carrer per poder-me pagar les classes de cant"

Daniel Anglès (Barcelona 1975) és actor, cantant i director artístic del Teatre Condal i del programa Eufòria de TV3. Dirigeix el musical Germans de sang, que es pot veure al Condal del 10 de desembre al 25 de gener.

Va passar la infantesa al costat de la Monumental, a Barcelona. “Des de casa escoltava els concerts de la Whitney Houston, el Michael Jackson... No els veia, però els sentia des de la cuina”. Va anar a l’escola bressol Xerric Xerrac, el que ara és la Sala Atrium. "Diuen que és on vaig començar a fer teatre. El poble dels meus pares és Calaf, i recordo veure-hi els Pastorets cada Nadal. Un gener, a l'hora del pati, els professors van veure que jo havia separat en dos grups els nens de la classe i els deia: «Vosaltres sou àngels, vosaltres sou dimonis»".

Va fer la primària a l’Escola Ramon Llull i el BUP i el COU a l’Institut Jaume Balmes. “Era d'aquells que no em calia estudiar gens i treia les notes que necessitava”. Però l’hora del pati no era fàcil. “Els nens jugaven a futbol o altres esports, que a mi no m'agradaven, i les nenes saltaven a corda. Jo sempre estava amb les nenes. Fins als 10 anys no tenia cap mena d'importància, però a partir d’una edat sí que em va començar a generar situacions difícils de gestionar”.

Vocació pel teatre

Va saber trobar el seu camí. “Quan feia sisè, amb un grup d'amics, on ja hi havia la Pilar Capellades, vam demanar al director de l'escola si a l'hora del pati podíem preparar-nos actuacions i després fer-les als nens més petits al menjador. Ens van deixar i ens vam inventar la nostra companyia”.

Als 10 anys va veure un reportatge sobre Ana Belén. “I vaig dir a l’escola que volia ser actriu, com ella”. Tenia clar que volia fer teatre. “Claríssim, però això a casa sonava estrany. El meu oncle matern era periodista. Ramon Anglès treballava a TV3. I llavors vaig dir que estudiaria periodisme i a casa això els va calmar”.

El pare treballava a la Seat. “Va començar-hi com a aprenent i va acabar tenint-hi un càrrec important. És una persona treballadora, feta a si mateixa. La mare els primers anys era a casa, però quan es va separar del meu pare i es va independitzar, va passar a ser treballadora social, es va dedicar a la geriatria”.

Té una germana quatre anys més jove. “De petits jugàvem molt. Ella diu que jo sempre manava. Li feia fer el que jo volia: «Posa't aquí, posa't allà. Ara jo faig titelles i tu aplaudeixes»”.

El periodisme, una tapadora

Els pares es van separar quan ell tenia 12 anys. “Vam passar a ser una família amb els recursos molt justos. Jo no vaig portar mai roba de marca. Durant bastants anys vaig cantar al carrer per poder-me pagar les classes de cant. També repartia medicaments d'una farmàcia dos cops a la setmana”.

Sempre al teatre. “Amb 15 anys participava en tres grups de teatre amateur alhora, i després també en una companyia que havia muntat jo mateix, i els pares es preocupaven perquè tornava tard després d’assajar. No vaig sortir mai de festa, no m'he emborratxat mai de la vida”.

El periodisme va ser la seva tapadora. “Fins que va arribar el moment d’anar a la universitat i vaig demanar una mica de temps. Jo ja m'espavilava bastant econòmicament i ells van fer un sobreesforç per pagar els estudis que necessitava. Vaig tenir la sort que em va sortir la primera feina als 18 anys. Va ser Pinotxo, al Teatre Condal”.

Als 20 anys munta la companyia El Musical Més Petit amb Manu Guix, Susana Domènech i Pilar Capellades. "La sala Versus acabava d'obrir. Els musicals de petit format no existien. I nosaltres vam anar allà i vam fer funcions. I així va començar".

Li pregunto si s’hauria presentat al càsting d’Eufòria si hagués existit quan ell tenia 16 anys: “Mai, m'hauria mort de vergonya. Jo era molt tímid. Només em veia capaç de cantar dins d'un personatge, dins d'una funció, en què no era jo directament”.