Adam Martín: “Casa meva era Anglaterra dins de Catalunya”

Adam Martín Skilton (Tossa de Mar, 1973) és periodista i escriptor especialitzat en salut. Guanyador del Premi Ondas 2024 pel pòdcast sobre trastorns mentals Gent normal. La segona temporada arribarà a principis del 2026.

Per conèixer la infantesa de l’Adam Martín cal començar amb els seus pares. “La meva mare va arribar a Tossa de Mar fent autoestop amb alguns amics des d'Anglaterra quan tenia 18 anys, l’any 62. I ja no va marxar. Va conèixer el meu pare que treballava al bar del meu avi, Casa Martín, i després es van casar al cap d'uns sis anys”.

Orígens humils. “Tots dos són de famílies molt humils. En part va ser una de les raons per les quals ma mare va marxar d'Anglaterra. És filla de la Segona Guerra Mundial. I el meu avi patern era d'Andalusia. Va arribar a Ripoll durant la Guerra Civil i s'hi va quedar.” I a què es dedicaven els pares? “El meu pare va començar a aprendre idiomes al bar i va treballar a Alemanya durant un temps. Allà va conèixer militars americans i els va començar a portar de vacances a Tossa. D’aquí va crear una agència de viatges. La mare l’ajudava, feia de guia.”

Són quatre germans. “Dues noies i dos nois. Jo soc el segon. Els tres primers anem força seguits i el quart va arribar de regal”. Li pregunto com era tenir una mare anglesa a Tossa. “Només vaig estar un any a Tossa, després vam anar a viure a Blanes. Hi havia pocs estrangers, però les poques angleses que hi havia es coneixien totes. Jo he viscut una barreja molt curiosa d'influències culturals. D'una banda, el meu avi andalús, de l'altra el meu pare i la meva àvia de Ripoll, i de l'altra una mare anglesa. El meu Nadal té tots els elements. El 24 a la nit, el 25, Sant Esteve... Fèiem el Tió, el Mitjó, el Pare Noel i els Reis”.

Ens explica quines diferències veia amb les famílies dels seus companys. “Casa meva era Anglaterra dins de Catalunya, perquè sempre he tingut horaris britànics. Nosaltres sopàvem a les 7. El dia que dinàvem més tard era el diumenge, potser a les 2, però això era excepcional.” Què menjàveu, a casa? “Una barreja gastronòmica de receptes angleses i receptes catalanes. La mare és molt bona cuinera, però en va aprendre aquí, per tant, la dieta era més mediterrània”.

Horaris europeus

Va anar a l’Escola Santa Maria de Blanes, “una escola de la Congregació del Pare Manyanet". "Després a BUP vaig anar a les monges de Lloret i el COU el vaig fer a Girona”. Li agradava aprendre, sobretot, llengua i història, i això té a veure amb els professors que tenia. "Recordo especialment el de català, que es deia Amadeu, que era magnífic”.

Després de classe feia natació i judo. “L'esport ha sigut molt important a la meva vida, també per influència de la mare. És una boja del tenis. Des que tinc memòria he vist tots els Grand Slams”. Els horaris de la mare influïen en les extraescolars. “Jo sopava a les 7 i anava a judo a les 8, ja sopat. I quan havia de canviar de cinturó del blau al marró, als 14 anys, la classe era a les 9 de la nit, i ma mare no m'hi va deixar anar perquè no volia que tornés tan tard a casa”.

De petit, quan li preguntaven què volia ser de gran deia: “Escriptor, perquè jo he sigut sempre un gran lector, com la mare, i perquè el meu avi patern, que per mi ha sigut una influència molt important, escrivia poesia. Era un home d’orígens molt humils però molt culte”.

Finalment, va estudiar periodisme. “Jo tenia clar que volia escriure, però a segon de BUP em vaig preguntar: quina carrera és ser escriptor? Llavors les opcions eren filologia o literatura, però havia de treballar de professor, cosa que no volia ser. I se'm va posar per davant el periodisme. Jo no he sigut mai un periodista vocacional. El que sí que va passar és que una vegada vaig començar la carrera vaig sentir passió pel periodisme”, explica.