Amb ulls de joc

El joc de risc està en perill d'extinció

El joc dels infants s’ha tornat cada cop més controlat i els estem privant de vivències essencials per al seu desenvolupament

Dues nenes jugant amb les branques d'un arbre

BanyolesAquest diumenge és el Dia Internacional del Joc i no se’ns acudeix res millor per fer honor a aquest dia que parlar d’un tipus de joc importantíssim a la vida dels infants i que sembla que està en perill d’extinció.

Potser en llegir risc els adults ens espantem, i això és perquè el joc dels infants s’ha tornat cada cop més vigilat i controlat. Hem creat una bombolla que pretén salvar els infants de possibles accidents i, tot i que la intenció pot ser aparentment bona, els estem privant de vivències essencials per al seu desenvolupament.

Què és?

El joc de risc són totes aquelles activitats o jocs que els infants busquen de forma innata, que els suposen un repte físic i que generen un final incert. Així i tot, són situacions que els infants saben reconèixer i decidir si les assumeixen o no, com ara enfilar-se a un arbre, tombar la truita de patates o anar sols a l’escola.

Quan comença?

Des de ben petits els nadons prenen riscos. El primer exercici de girar-se des de la posició panxa enlaire per anar boca avall és un pas a una situació totalment nova i desconeguda, però ho fan responent a una necessitat d’exploració i la repeteixen fins que aconsegueixen perfeccionar els seus moviments per llavors buscar un repte nou.

Risc no vol dir perill

Per tant, no és una apologia de la imprudència ni una invitació a ser temerari, i tampoc es tracta d'exposar-los a situacions potencialment perilloses. Per diferenciar-lo del risc: el perill són aquelles situacions que els infants no poden reconèixer i que, per tant, necessiten aprendre dels adults. Un bon exemple és quan un infant està grimpant a un arbre i l’adult pot reconèixer una branca seca però l’infant no.

On neix el concepte i la categorització de joc de risc?

Ellen Beate Hansen és professora de psicologia educativa i del desenvolupament a la Universitat Queen Maud, a Noruega. És reconeguda per la seva tesi doctoral El joc de risc amb què va optar al doctorat en filosofia (2009). Beate va entrevistar infants i personal dels centres preescolars noruecs sobre el joc de risc, i ho va combinar amb l'observació de jocs a l'aire lliure, tant en patis d'esbarjo com en àrees naturals. Els resultats van revelar sis categories de joc de risc:

  1. Jugar a grans alçades: escalar (en totes les seves formes), saltar des de llocs alts, penjar-se de llocs alts, fer equilibris en llocs alts.
  2. Jugar amb la velocitat. Anar molt ràpid amb bici, fer descens amb esquís o amb trineu, lliscar, córrer, etc.
  3. Jugar amb eines reals: Dominar una serra, un ganivet, un martell, etc.
  4. Jugar a prop d'elements naturals perillosos. Un llac, el mar, una foguera.
  5. Jocs de lluita. Lluita lliure, boxa, esgrima amb pals, etc.
  6. Jugar on poden desaparèixer/perdre's. Sense supervisió adulta i on no hi ha tanques, per exemple, al bosc.

Com el fomentem?

La base del joc de risc és la confiança en les capacitats dels infants. Com podem construir aquesta confiança? Permetent que assumeixin petits riscos des de molt petits. Maria Montessori ho resumia en una frase que pensem que aplica tant a infants com a adults:“Quan estalvies a un infant l’esforç que podria fer, li estàs impedint créixer”.

Nens jugant al voltant d'un safareig ple d'aigua

Per què hem de facilitar el joc de risc?

  • Perquè volem i necessitem que els infants facin cas de la seva intuïció per sobre de la de qualsevol altra persona, inclosos nosaltres, els pares i cuidadors.
  • Perquè una de les coses més perilloses que podem fer quan acompanyem infants és privar-los de les experiències que els permeten avaluar riscos i prendre decisions al respecte.
  • Perquè és l'única via que tenen per construir la capacitat de discernir el que poden fer i el que no.

Com l'acompanyem?

Una de les principals dificultats a les quals ens enfrontem són les nostres pròpies pors. Si no ens sentim segurs amb el que fan, pot ajudar-nos molt diferenciar les nostres pors de les seves. Això generarà una comunicació més assertiva.

En situacions de risc, els adults expressem el que ens diem a nosaltres mateixos, que sol ser el que ens van dir quan vam provar d’assumir riscos durant la nostra infantesa.

En comptes de

Prova

Fixa-t’hi o cauràs!

M’espanta, que pugis tan amunt

Si vas tan ràpid, xocaràs!

Se’m talla la respiració, quan patines tan ràpid

Com caiguis, t’asseguro que m’enfadaré!

Ui, he vist que relliscaves i m’he espantat!

En comptes de

Fixa-t’hi o cauràs!

Prova

M’espanta,

que pugis tan amunt

Si vas tan ràpid, xocaràs!

Se’m talla la respiració,

quan patines tan ràpid

Com caiguis, t’asseguro

que m’enfadaré!

Ui, he vist que

relliscaves i m’he

espantat!

En comptes de

Fixa-t’hi o cauràs!

Prova

M’espanta,

que pugis tan amunt

Si vas tan ràpid, xocaràs!

Se’m talla la respiració,

quan patines tan ràpid

Com caiguis, t’asseguro

que m’enfadaré!

Ui, he vist que

relliscaves i m’he

espantat!

Conclusió

Mai és tard per començar a facilitar aquest tipus de joc, fins i tot si abans no hi ha hagut una preparació prèvia. És possible als 2, als 5 o als 15 anys. Sempre és un bon moment per descobrir que els pares confien en nosaltres.

stats