BarcelonaSempre he pensat que si als instituts ens centréssim més a ensenyar i els alumnes ja vinguessin educats de casa obtindríem una millora exponencial en els resultats. Si fem el ridícul en els informes PISA és perquè ja no es prioritza l’aprenentatge dels continguts. A la universitat això és impensable. Tinc un familiar que és professor universitari i li vaig preguntar com gestionava el tema dels mòbils, ara que a secundària els hem prohibit perquè distreien. Em va confessar que molts dels seus alumnes no sap com es diuen. Que fa les classes sense passar llista i ells a vegades prenen apunts, a vegades s’adormen, a vegades, també, veu com perden el temps amb el mòbil. La línia vermella és no interrompre la concentració del professor. Per tant, la prioritat és “ensenyar”.
És evident que secundària i universitat són etapes diferents i en teoria els alumnes en edat adulta i inquietuds acadèmiques ja dominen l’aprendre a aprendre. Però a secundària són tants els fronts que tenim oberts que és difícil que el contingut de la matèria obtingui el protagonisme i el respecte que es mereix. Ara tot ho acapara la gestió de la diversitat i tot gira a partir de les directrius dels psicopedagogs; per tant, de les emocions.
Intentar fer classe
Una hora lectiva a secundària són els cinc minuts que els alumnes necessiten per entrar i seure a les cadires, cinc més per treure el material, cinc per passar llista i comprovar que no hi hagi mòbils a la vista. En necessiten cinc més per recollir, i cinc abans ja esbufeguen perquè estan cansats. Amb la mitja horeta que queda se suposa que s’ha de fer matèria, no sense mil interrupcions. Que si han d’anar al lavabo, que si han de carregar el Chromebook, que si un fa sorollets, que l’altre li llança un projectil al de més enllà, el disruptiu que necessita que l’expulsin, el que crida a mitja explicació i els que xerren sense parar, que són gairebé tots. Sovint no hi ha ni un minut sense soroll. De fet, quan es produeix el miracle del silenci absolut s’espanten i de seguida ho han de verbalitzar.
En alguns grups saps que no tens més de deu minuts de la seva atenció, per això de seguida posem exercicis, per veure si han entès alguna cosa. Fer exercicis els agrada més que escoltar el professor perquè poden xerrar mentre van fent. I si no ho entenen es copien, i llavors juguen amb el xantatge que si els deixes escoltar música treballaran millor. Els nostres adolescents, després de fer els deures amb IA, poden estar hores mirant reels absurds que duren deu segons. Aquesta és la realitat que tenim a les aules. Una barreja de deixadesa per part de les famílies, que s’han cregut (o els han dit) que això d’educar era cosa d’escoles i d’instituts; les escoles i els instituts per acceptar-ho totalment, i un món tecnològic que premia la immediatesa, el soroll i l’espectacularitat.
Però un bon aprenentatge necessita temps i paciència. Jugar amb els aparells tecnològics potser fa que els alumnes s’ho passin més bé a classe, però no aprofundeixen en la comprensió ni en la memorització a llarg termini. Per un costat, tenim un entorn on concentrar-nos ens és més difícil i, per l’altre, els docents encara hem de dedicar una part important de les nostres energies a repetir fins a l’extenuació que han de seure bé, que no s’han d’insultar ni barallar-se, que hi ha unes normes de centre que cal seguir, que han de respectar els docents i afavorir el clima de treball. Si no són capaços de callar i escoltar més de cinc segons, llavors aprendre és una quimera.
Una desgràcia afegida
A les reunions de professors es parla de conflictes i de burocràcia, i no queda temps per debatre com podem explicar millor la matèria. Potser perquè és un tema difícil de resoldre, els gurus han volgut justificar que, en un segle en què la informació està a l’abast d’un clic, el que hem de prioritzar és el benestar de l’alumne a través de gestionar les seves emocions. En realitat se’ns demana un miracle encara més gros. Volen que despertem la curiositat per aprendre a alumnes que no tenen paciència, acostumats a les notícies banals i que no tenen una base sòlida pel que fa a valors i actituds.
A més, en aquest país tenim una desgràcia afegida. Entre els adolescents està ben vist ser un mal estudiant. No són pocs els que, a manca d’altres habilitats, es vanten de rebentar les classes i se senten orgullosos de ser uns ignorants. Més aviat estan esperant que els regalem el títol de l’ESO per fer els seus tripijocs. No hi ha res més humiliant per a un professor que un alumne et digui que els seus pares guanyen el doble que tu fent “negocis” de dubtosa moralitat. Això sí que és una lliçó de la qual hauríem d’aprendre. Per canviar-la, esclar. Si no, som i serem un país fallit.
