Als docents, la gent ens mira amb cara de llàstima

Barcelona-Sí, soc professora. De secundària.

-Oh, buf, jo no podria.

Interès zero. Mirada absent.

-També soc periodista.

-Periodista? Guau. I on escrius?

Exacte. Soc la mateixa persona i tota la vida m’he dedicat a l’ensenyament però sempre acabo parlant del meu vessant periodístic que sembla, només ho sembla, una mica més apassionant. La meva feina de debò, la del dia a dia, i la meva autèntica vocació no genera gens d'interès ni es considera una professió de prestigi. Als docents, la gent ens mira amb cara de llàstima i gairebé ens donen el condol per tenir un ofici que fins fa relativament poc era admirat, valorat i estimat.

No sé què ha passat en poc temps per haver-nos convertit en uns professionals de segona i tan qüestionats. Que si vas al mecànic i et diu que és la corretja de distribució, tu ho acceptes, calles i pagues una morterada. Si ho diu el mecànic, que en sap tantíssim, doncs serà veritat. En canvi, el que diu el professor es qüestiona absolutament sempre i per totes bandes. Constantment ens indiquen com hem de fer la nostra feina. Ara projectes, ara situacions d’aprenentatge, ara matemàtiques emocionals. Que s’abracin les divisions però només si volen, és clar.

I d'una escola concertada

Perquè veieu el poc reconeixement us diré, i aquí obro un meló del qual poc es parla, que per més drama soc professora d’una escola concertada. Això sí que és un daltabaix. Siguem honestos, tothom ens considera menys vàlids pel fet que no hem fet oposicions. Tinc la sensació que ens tracten com la marca blanca de l’educació. Ara potser rebré una allau de missatges on em direu que no, que ens valoreu igual i que la nostra feina a les aules també aporta moltíssim al panorama educatiu. El cas és que fa vint-i-dos anys que estic a la concertada i encara em pregunten si m’apuntaré a llistes o si faré el salt a la pública. És l’eterna pregunta com quan una parella no té fills i sempre surt el tema; com si faltés alguna cosa. Costa d’encaixar que aquesta sigui la nostra tria i que hàgim escollit voluntàriament, l’opció menys amable. Tota la vida defensant el dret a decidir i decidir-nos per la concertada no acaba de ser la resposta correcta.

A més, ja ho sabeu. Cobrem menys, fem més hores de classe amb alumnes i no tenim l’estabilitat d’un funcionari. Tenim horaris una mica més llargs. I malgrat tot això la majoria de professors de la concertada no estem a les nostres escoles com si fos un pla B, al contrari. Creiem en el projecte educatiu del centre, ens hem acostumat al claustre (amb la majoria dels meus companys fa dues dècades que treballem plegats) i amb els anys ens estimem les nostres escoles. Per què hauríem de canviar si sabem que estem aportant valor allà on treballem?

Per això, tot i ser periodista, mai m’he plantejat deixar d’ensenyar. A vegades em diuen que són feines completament diferents i sempre defenso que són idèntiques: l’objectiu és comunicar i explicar les coses el millor possible a la gent que no les sap. I si ara escric aquestes línies no és gràcies al periodisme sinó a la mestra que em va animar sempre a no parar de llegir i escriure. Sense els nostres mestres, de la pública o de la concertada, no seríem qui som.