El paper dels avis: "Si no t’agrada com ho faig, pagues a algú”

BarcelonaVeig el número de l’escola infantil a la pantalla i se m’atura el cor.

– Hola, ets la mare del Marc?

– Sí, soc jo. Ha passat alguna cosa?

– Hauries de venir a buscar-lo.

– Està bé? Té febre?

– No, té polls.

Té polls. I jo ara què faig. Tinc classe i després una tutoria amb una família. Uf, no la puc anul·lar ara que deuen haver-se organitzat tot el dia en funció d’aquesta reunió.

– Jo també soc mestra i no puc sortir ara mateix.

Les mestres m’enteneu. No és tan fàcil activar les guàrdies i tenim molts menors a càrrec nostre. No podem marxar de l’escola així com així.

–El protocol marca que l’hauries de venir a buscar.

I si no hi vaig, què més diu el protocol? El confinaran? Li posaran una gorra de bany al cap? Què faig? Segur que ja us imagineu la resposta. Vaig utilitzar el comodí de la trucada, és a dir, parlar amb l’àvia de l’afectat per preguntar si podia acostar-se a l’escoleta i ajudar-me, un dia més, a conciliar la feina i la vida.

És impossible arribar a tot. De debò, la nostra generació vam ser les primeres que vam creure a cegues que podríem ser professionals i mares i a més tenir temps per a la parella, per a les amigues i per a nosaltres mateixes. Hem estat enganyades. Des de la meva experiència el dia no té prou hores per encabir-ho tot sense deixar-t’hi moltes hores de son o fer trontollar la teva salut mental. I això que jo tinc una feina que em permet tenir uns horaris i uns festius que encaixen amb els dels meus fills. Però reconec que he necessitat molta ajuda sobretot quan els nens eren petits i massa sovint encadenaven malalties.

Els avis han estat les peces clau que m’han permès encaixar bé el trencaclosques. Han fet més de cangurs que no pas d’avis? Diria que no, que ells sempre han fet d’avis. Aquí la meva mare va ser clara i contundent. Recordo un dia que ens discutíem per alguna cosa de la criança i ella em va dir: “Si no t’agrada com ho faig, pagues a algú i li dones aquestes instruccions. Jo soc la seva àvia”.

I a partir d’aquí vaig callar, vaig acceptar que tenia tota la raó del món i vaig descobrir una faceta dels meus pares que desconeixia. Més consentidors, sí, però també més generosos i propers del que havien estat amb mi. Recordo que jo de petita tenia una única Barbie sense cap accessori i, en canvi, els meus fills han tingut alguns capricis que per a mi haurien estat impensables. Els avis han fet de cangur per necessitat i d’avis per generositat. I reconec que el vincle que els meus quatre fills han tingut sobretot amb les àvies, l’envejo. No tenen les picabaralles que tenen amb mi i amb elles han estat sempre més afectuosos. Quan la meva mare va emmalaltir la passejaven amb la cadira de rodes i fins i tot van aprendre a canviar la bateria de la màquina d’oxigen que portava. La relació entre dues generacions tan llunyanes és única, delicada i indescriptible.

Em començo a plantejar si podré o voldré fer d’àvia en un futur. Si hi arribaré amb salut, si no els podré ajudar gens perquè treballaré fins als seixanta-set (o, amb el panorama que tenim, potser més i tot) o si gaudiré més de l’etapa exercint d’àvia que no pas de mare. Perquè us he de confessar que tenir fills m’ha agradat moltíssim però la maternitat m’ha semblat horrorosa. Un desgast molt bèstia i un sentiment de culpa constant per no estar prou present, per no arribar a tot i per no haver estat tan bona mare com m’imaginava que seria. La maternitat m’ha robat moltes hores de son, però, gràcies a l’ajuda dels avis, el que no m’ha robat del tot han estat els somnis.