Avis que posen límits

Barcelona“Em considero un avi una mica atípic, perquè, per una sèrie de raons, entre elles que no visc a la mateixa ciutat que les meves netes, faig d’avi a distància. A més, per la meva forma de ser i les meves aficions tinc una vida bastant ocupada amb una sèrie d’activitats que faig regularment i, per tant, tampoc disposo de gaire temps per fer d'avi clàssic”, comenta el Josep Font. El seu cas és menys habitual, però cada vegada més present en un context en què la cura intensiva dels nets ha estat un pilar social. Tot i que no hi ha un manual per fer d’avi o àvia, el cert és que les dades reflecteixen un patró consolidat: el 42% dels avis i àvies espanyols (entre 55 i 69 anys) amb nets menors d’edat se’n fan càrrec diàriament o, com a mínim, un cop per setmana, principalment perquè els pares no poden (41%). Aquestes tasques inclouen anar-los a buscar a l’escola o a les extraescolars (39%) i fer activitats d’oci com anar al parc o a berenar (39%), segons el V Barómetro del Consumidor Sénior de la Fundació Mapfre (2025).

“Tot i la diversitat d’arranjaments familiars, el model occidental situa els pares com a responsables principals del benestar dels infants, mentre que els avis hi donen un suport gairebé incondicional, sovint sense gaire capacitat de decisió. És un patró propi del sud d’Europa i de l’àrea mediterrània, però molt condicionat pels canvis que està experimentant la família nuclear”, explica Natàlia Cantó, sociòloga i professora dels Estudis d’Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

Aquest patró es basa en la proximitat geogràfica, que facilita les cures quotidianes. “Aquest model exigeix que els fills es quedin a prop del lloc on han crescut, cosa que encaixa molt bé amb el sistema econòmic, ja que redueix la necessitat de suport públic per a les cures i de polítiques de conciliació”, adverteix Cantó. En canvi, els models més propis del centre d’Europa, on la conciliació està més garantida per l’estat del benestar, “es veuen molts menys avis assumint tasques de cura quotidiana. Això no vol dir que aquests infants no tinguin avis ni moments en família sinó que aquestes estones són menys freqüents i, sobretot, menys forçades que en el nostre model”, apunta la sociòloga.

A Europa, la intensitat en la cura dels nets varia segons els països: els avis que menys participen són els bàltics i els nòrdics –Estònia, Letònia, Lituània, Suècia i Finlàndia– amb percentatges que oscil·len entre el 13% i el 17%. En canvi, a Espanya prop del 30% dels avis tenen cura dels nets cada setmana, una proporció superior a la mitjana europea, situada al voltant del 25%.

Cada vegada hi ha més persones que decideixen no assumir aquest rol de cures de manera tan intensiva i estructural, com el cas del Josep. “Estic divorciat i tinc aficions molt arrelades des de fa temps i gaudeixo de bona salut i ganes de descobrir coses noves i de viatjar. Tot plegat fa que tingui el temps força ocupat i, per tant, una disponibilitat limitada per fer d’avi”, comenta l’avi de la Gal·la, de 7 anys, i la Joana, de 3. “Això no vol dir no fer d'avi, vol dir no ser la persona cuidadora de referència”, puntualitza Cantó. “La meva vida ve marcada per gaudir-la i faig la meva, però quan puc i quan a les meves netes els va bé m’hi retrobo i gaudim”, comenta. El Josep explica com les trobades puntuals amb les seves netes es converteixen en una novetat i una festa, i que la relació és excel·lent.

Seguir cuidant els fills cuidant els nets

“Molts avis assumeixen cures intensives no per voluntat pròpia, sinó perquè saben que, si no ho fan, els seus fills tindran dificultats. A vegades és més un acte d’amor incondicional cap als fills que no pas una funció pròpia d’avis; fins al punt que costa distingir si estan fent d’avis o, en realitat, assumint un rol gairebé parental. I això dificulta saber quan cuiden els nets per plaer i quan ho fan perquè, en realitat, estan sostenint els seus fills”, assenyala la sociòloga.

Segons un informe d’Aldeas Infantiles SOS basat en dades del CIS, els avis espanyols que fan cures intensives hi dediquen una mitjana de 16 hores setmanals, assumint tasques com el menjador escolar o fer de cangur per ajudar econòmicament els fills. De fet, a Espanya un 45% dels avis afirma que els nets van a dinar a casa seva amb regularitat: un 10% ho fa cada dia i un 35% alguna vegada per setmana, segons l’informe de la Fundació Mapfre. “Hi ha avis que fan coses que potser no són les que els venen de gust; partim de la idea que, si ho fas per amor, sempre ho fas de bon grat, però no sempre és així”, matisa Cantó.

Trencar amb el motlle i refer les expectatives socials

A diferència d’altres avis de la seva edat, el Josep no ha sentit mai la pressió d’exercir aquesta funció “d’avi clàssic”. “En el meu cas, mai he rebut cap crítica ni he sentit que s’esperés de mi una dedicació que no puc donar. Però tinc companys que es queixen que voldrien fer altres coses, tenir un tracte no tan intens ni exhaustiu amb els nets, no perquè no se’ls estimin sinó perquè voldrien fer més coses en l'àmbit personal, però no s’atreveixen a parlar-ne amb els fills o amb la parella”, diu.

Trencar amb l’expectativa social de cuidar els nets pot convertir-se en una font de conflicte. “L’impacte social dels avis és especialment rellevant en les famílies amb més necessitats. En molts casos, se senten obligats a atendre els nets, sovint a costa del seu temps lliure i de la seva pròpia qualitat de vida, cosa que pot generar estrès i, de vegades, tensions dins la família”, explica Enric Ollé, portaveu de la Federació d’Associacions de Gent Gran de Catalunya (FATEC). Un 35% dels avis que cuiden sovint els nets manifesta símptomes de sobrecàrrega física i emocional.

Quan la classe social marca la criança dels nets

Per a Cantó, és important assumir que darrere de tot plegat hi ha una dimensió de classe i de recursos molt important. “Moltes d'aquestes coses que veiem com a decisions en realitat són, en realitat, un resultat estructural. A vegades tota una família ha de posar les poques possibilitats que té per sortir-se'n, i això fa que hi hagi persones que tenen tasques de cures quan en realitat necessitarien rebre'n”, apunta.

En aquesta línia, Ollé explica que, en famílies benestants, “normalment no hi cap problema per trobar maneres alternatives de cuidar els fills sense recórrer als avis”. En canvi, en famílies amb més dificultats econòmiques, “necessiten l’ajuda dels avis, i aquí neix el problema per a la gent gran”. Segons Cantó, la resposta depèn tant de la posició personal de cada avi o àvia com de l’entorn social en què viu: “les mateixes pràctiques poden tenir conseqüències molt diferents segons el context social en què es produeixen”.

“Poden aparèixer conflictes familiars quan les expectatives no coincideixen: alguns donen per fet que els avis faran el mateix que va fer la generació anterior, mentre que els altres tenen uns plans o límits diferents. També pot passar que hi ha avis que vulguin implicar-se més i que els fills no ho desitgin, perquè no comparteixen les seves pràctiques o valors educatius”, comenta Cantó. Encara que les recomanacions són complexes i depenen de cada família, Ollé apunta que els fills siguin comprensius i evitin sobrecarregar els avis: “hem detectat situacions d’excés de responsabilitats, fins al punt que alguns avis se senten explotats. Als avis els recomanem posar límits i cuidar els nets en la mesura que puguin i vulguin, sense sentir-se obligats a intervenir en la vida familiar dels fills”. A la FATEC, per exemple, han observat que les activitats i els casals de gent gran solen ser espais ocupats per persones que ja no tenen aquesta obligació o que tenen els nets grans.

Les àvies, atrapades en el rol tradicional

En un context econòmic i social marcat per una individualització creixent i per una esperança i qualitat de vida més altes, cada vegada més persones reivindiquen el dret a decidir com volen viure aquesta etapa vital. “Això fa que se sentin més legitimades a prioritzar les preferències personals, fins i tot per davant de les dels altres i, a vegades, de les seves necessitats”, comenta Cantó. Aquesta possibilitat, però, no ha estat repartida de manera igual: tradicionalment, els homes han tingut més marge per fer-ho que les dones. I aquesta desigualtat, segons Cantó, també afecta les àvies. “Vivim en una societat patriarcal, amb unes estructures molt arrelades i uns repartiments desiguals de drets, de deures i de tasques. I com que és desigual i no només diferent, les tasques associades al gènere femení són tasques no valorades i es donen per descomptades com a actes d’amor”, detalla la sociòloga.

La qüestió no afecta només la generació dels pares o la dels avis, sinó també la manera com cada família reparteix les responsabilitats i s’organitza. “Fins a quin punt existeix l’obligació d’ajudar uns fills que ja són adults –no només des d’un punt de vista legal, sinó també moral– és un debat obert”, apunta Cantó.

“Abans la missió dels avis era cuidar els nets; avui això ha canviat. La gent gran té la seva pròpia vida i pot compatibilitzar-la amb el vincle familiar. Cada avi i cada àvia són diferents perquè cada persona és diferent, i per això també ho és la relació que estableixen amb els seus nets. El valor d’aquesta diversitat és, justament, que no calgui marcar normes ni dividir entre models d’avis”, expressa el Josep.