Quan han de triar els nens la roba que es posen?

GironaS’haurà posat, potser, un mitjó de cada color o unes xancletes d’estiu en ple hivern... És el que pot passar si l’infant té llibertat absoluta a l’hora d’escollir la roba. Una llibertat que, sens dubte, l’ajudarà a “potenciar” i “desenvolupar” la seva autonomia (i també l’autoestima). Així ho assegura Mònica González, psicòloga social. Ara bé, sense un “límit clar” –afegeix aquesta experta– sobre la tipologia de roba que pot triar, per exemple, o fins a quin punt hi pot haver negociació, sorgiran contratemps com aquests. “Tot i que la solució ràpida i senzilla seria que jo –progenitor– trio la roba i, així, adeqüem la vestimenta a la temperatura i als colors, cal valorar-ne les conseqüències. Educar en autonomia implica haver de negociar i assumir que els infants prenguin decisions i s’equivoquin”, aclareix. El resultat final portarà més temps, però fomentarem una autonomia que servirà tant per a la roba com per a qualsevol altre aspecte de la vida quotidiana.

Per on comencem?

Promoure la capacitat d’autonomia és un aprenentatge. “Permet als infants ser capaços de prendre decisions. Per fer-ho, cal començar per les petites coses. Si aquest espai no el tenim, és difícil que aquest aprenentatge es doni. També veuran les resolucions dels progenitors com a arbitràries”, remarca González, professora del departament de Psicologia de la Universitat de Girona (UdG) i investigadora de l’Institut de Recerca sobre Qualitat de Vida (IRQV). Gestionar les seves demandes, que comencen a aparèixer sovint entre els dos i els tres anys, és el primer pas d’aquesta necessitat que s’emmarca dins d’un procés més general d’assoliment i afirmació de la seva autonomia.

Quin és el millor moment per fer-ho?

Al matí sol ser complicat deixar que esculli perquè s’acaba traient tota la roba de l’armari, no hi ha manera d’entendre’s i, per postres, s’arriba tard a l’escola... “A més, és freqüent respondre allò que diem quan estem cansats o tenim pressa: "No, perquè ho dic jo i soc la teva mare". Si és que "no", cal raonar-ho i explicar bé el perquè”, insisteix aquesta experta. Una solució és triar la roba el dia abans al vespre. I si l’endemà l’infant canvia d’opinió, s’aborda. “Educar en democràcia vol dir això: aprendre que hi ha unes regles del joc i que s’han de seguir”.

Quins límits posem?

Els imperatius climatològics manen i determinades normes socials, també. Hi ha roba més adequada per anar a un lloc que una altra. Tot plegat s’ha de pactar prèviament. I l’infant ho ha d’entendre. Tant a casa com a la botiga, el criteri de la criatura s’ha de tenir en compte a l’hora de decidir però sempre sota la supervisió de l’adult. També es pot fer una tria prèvia i que l’infant s’acabi de decidir per una peça o una altra. “En determinades ocasions, no hi haurà marge de negociació per triar la roba”, admet González. Aquest marge serà més ampli en funció de l’edat: “De més gran li compraràs roba i ja no se la posarà. I ho hauràs d’assumir”, puntualitza. Davant la negativa de l’infant a abrigar-se, González descriu que els infants tenen un metabolisme “més ràpid” que els adults i normalment no senten tant el fred com nosaltres. El seu autoconeixement demana reconèixer quan tenen fred o calor.

Com ha de ser la roba?

La roba de l’armari ha d’estar a l’abast i a la seva alçada. Per afavorir l’autonomia, les peces és millor que siguin funcionals i còmodes. És a dir, adaptades a les seves característiques motrius i de desenvolupament com ara colls amples per passar amb facilitat, calçat amb velcro o goma, pantalons sense botons, entre d’altres. “Si considerem que s’han de vestir sols no podem tenir sabates amb cordons. Poden no estar preparats per lligar-se’ls i generem contradicció”, especifica aquesta psicòloga social.

Aquest tipus de processos sobre la presa de decisions són per a ells una forma de reivindicar-se. “Poder mostrar el que opinen és important i aquests actes en són una reivindicació –assevera González–. Hi ha infants que quan ho han aconseguit perden l’interès a decidir perquè la roba era, de fet, el menys important. Simplement, volien sentir-se escoltats i tinguts en compte”.