La meva vida en una família d'acollida

Barcelona“Quan vaig arribar a la família d'acollida, tot era nou. Tenia molta més llibertat, podia fer moltes més coses que en un centre. Que m’acollissin va ser com un regal, sempre ho diré”, explica Laura Frau, infant d’acollida des de fa 12 anys. La seva família biològica no se'n podia fer càrrec, així que amb 6 anys, els servei socials la van derivar a un centre d’acollida gestionat per la direcció general d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (DGAIA), que és un organisme de la Generalitat que s'encarrega de vetllar pels menors d'edat que els falten referents familiars que se'n puguin fer càrrec.

A Catalunya, el total d’infants tutelats és de 8.867 menors. D’aquests, el 59% viuen en centres o residències, mentre que el 41% viu en família extensa (avis, tiets...) o famílies alienes (famílies d’acollida). Ara bé, només 908 infants viuen en famílies d’acollida alienes, és a dir, només un 10% del total d’infants tutelats han pogut ser acollits per una família no vinculada biològicament.

Els motius pels quals un infant pot entrar en el sistema d'acollida són diversos: que no s’estiguin cobrint algunes necessitats bàsiques, com tenir una llar, accedir a una educació adequada o rebre suport emocional fins a situacions greus de negligència, maltractament, addiccions o problemes greus de salut mental.

Una llar que ho canvia tot

La Laura va viure en dos centres diferents, a Tarragona i després a Reus, entre els sis i els vuit anys, fins que als vuit va trobar la seva família d’acollida. “Els vaig conèixer a poc a poc. Primer al centre, per veure com eren. Anava quedant més amb ells, per prendre un gelat o fer una volta. Més endavant, a casa seva, algun dia a menjar, fins que va arribar un moment que vaig tenir molt bona relació amb ells, sobretot amb els meus germans, i vaig voler quedar-me”, relata la Laura. Avui té 20 anys i encara hi conviu.

Era molt petita quan la van separar de la seva família biològica i, per tant, té pocs records d’aquella etapa. Però el fet que un infant estigui allunyat del seu nucli familiar i passi a conviure en un centre, o bé en una nova família, són canvis estructurals bruscos que suposen un gran impacte emocional i d’estrès. “L'experiència traumàtica, tant la prèvia com la pròpia experiència de la retirada, implica un dany directe en el sistema d'aferrament, en el vincle, en l’autoestima i l'autoconcepte de l’infant. Es crea un moment de ruptura biogràfica que genera uns sentiments de discontinuïtat enorme i buit emocional”, adverteix Yvette Xufré, psicòloga de l’Institut de Psicologia i Desenvolupament (Ipside).

El de la Laura va ser un acolliment permanent; des d'un principi els serveis socials van donar per fet que seria de llarga durada. “Em van dir que només podria tornar amb la meva família biològica si hi havia una millora molt gran, però era molt poc probable”, recorda. “En aquest tipus d’acolliment permanent ja es veu que l'infant no podrà, pel que sigui, tornar amb la seva família d'origen i per tant aquest acolliment normalment dura fins a la majoria d’edat”, explica Xufré. Tanmateix, no tots els acolliments són iguals, n’existeixen d’urgència i emergència, de simples i de permanents, com el de la Laura, i es valoren en funció del cas de cada infant. També existeixen els acolliments especialitzats i l’acolliment de vacances i caps de setmana. Segons les característiques de l'infant i el tipus d'acolliment, es preveuen ajuts econòmics mensuals per a les famílies o les persones acollidores.

Més que acollir, ajudar a crear vincle

“Et truquen i et diuen que en dues hores has d'estar al lloc, que hi ha un bebè, i no saps si és nen o nena, ni quan pesa. I te’n vas amb una bossa d'hospital, amb tres talles de roba i dues talles de bolquers”, comenta la Neus, una mare d’acollida d’urgència i emergència que ha acollit fins a quatre nadons. Aquest tipus d’acolliment és per a aquells infants de 0 a 2 anys. Normalment són bebès als quals se'ls acaba de desemparar i que encara no tenen una mesura protectora. “És un acolliment que ha de durar com a màxim sis mesos i els equips treballen per si la mesura és tornar amb la seva família, si es necessita una família acollidora o si pot anar amb la seva família extensa, perquè hi ha avis, tietes o germans que es poden fer càrrec de la criatura”, explica Lledós sobre aquest tipus d’acollida.

“Dues van ser retirades hospitalàries, un va ser una renúncia hospitalària –tens un bebè de tres o quatre dies de vida– i l’últim tenia cinc mesos i va ser una retirada de Mossos. Són situacions molt bèsties”, recorda. Per ser família d’urgència i emergència cal tenir una alta disponibilitat i pot ser-ho una sola persona. “Algunes situacions són extremadament dures. En una de les primeres acollides, va arribar una criatura en ple síndrome d’abstinència; plorava desesperadament tot el dia i tota la nit durant dues setmanes. No es calmava de cap manera, fins que va començar a estabilitzar-se”, recorda.

Créixer en família transforma

“Quan estan en famílies, aquests infants aprenen a vincular. És a dir, quan marxen de casa teva marxen amb l'endoll fet. I tot i que és traumàtic per a ells, permet que a la llarga puguin tornar a connectar amb una altra família, amb la que sigui, biològica, acollidora, adoptiva, és igual. Però ja tenen l'endoll fet”, exemplifica la Neus. L’etapa dels 0 als 2 anys és crítica per a un infant per crear un vincle segur que els permeti desenvolupar la confiança, l’autonomia i la regulació emocional.

Les interaccions senzilles com les abraçades, l’atenció ràpida o compartir jocs i rutines construeixen les bases d’un desenvolupament emocional, social i cognitiu sa. “La família d'acollida té una funció reparadora, dona l'oportunitat a aquest infant de viure una experiència a nivell de vincle diferent, com la possibilitat de viure en un entorn segur, estable, on hi ha adults disponibles emocionalment i on se sent únic i especial”, detalla la psicòloga.

“Els que no passen per famílies no tenen aquest endoll i solen ser adopcions fallides perquè no saben què és el vincle”, explica la Neus. Segons les observacions de René Spitz amb infants institucionalitzats i els estudis posteriors de la psicòloga del desenvolupament Mary Ainsworth, una manca de vincle afectiu o inconsistent pot generar vincles insegurs amb conseqüències en l’autoestima, la regulació emocional i el desenvolupament futur. “Tenir-ho suposa millorar el seu propi autoconcepte, la seva autoestima i a nivell vincular, experimentar dinàmiques més saludables que les que han tingut”, relata Xufré.

El fet és que el vincle afectiu i l’atenció emocional són tan essencials com el menjar o la higiene en el desenvolupament infantil. Una recerca de la UAB i la DGAIA posava de manifest que els menors en famílies d'acollida eren més feliços (92%) i estudiosos (82%) en comparació amb els infants en centres tutelats.

Per a la Neus, el seu rol és clar: “Has de ser molt conscient del teu paper, ets com un bomber, apaguen un foc i se'n van, no es queden a reconstruir la casa que s'ha cremat”.

Entre dues vides: els dols i la incertesa

En el cas del Josep i la Sílvia amb 48 i 44 anys, respectivament, es van plantejar ser pares d’acollida. En menys d’un any després d’haver iniciat el procés, tenien a casa la Lucía, de 3 anys, que de moment és una acollida simple. “La Lucía va arribar després de passar per una família d’urgència i emergència i ara ja fa 4 anys que és amb nosaltres”, explica la parella. L’acolliment simple es fa, normalment, amb infants d'un any en endavant i amb la possibilitat que tornin amb la família biològica. “És un acolliment que es treballa amb la família d'origen de l'infant per poder fer aquest retorn. En aquests casos, el manteniment del vincle amb la família de sang es fa amb visites cada dues setmanes”, comenta la directora de l’ICAA.

Precisament, les visites amb les famílies biològiques suposen per a aquests infants una remoguda emocional. “La Lucía ho viu d’aquella manera, nosaltres després de la visita, en patim les conseqüències, se li remou tot i hi ha dies que ha anat bé perquè passa temps amb el seu germà gran i d’altres que no. Hi ha dies que torna i hauria estat millor no haver-hi anat, però s’ha de fer”, expliquen el Josep i la Sílvia. “Per a la família acollida és difícil sostenir-ho, perquè moltes vegades té la sensació que tot el treball que estan fent per recuperar una mica l'estabilitat emocional d'aquest infant i per donar-li aquest entorn segur es destrueix, i cal tornar a començar de nou”, afegeix la psicòloga. Per altra banda, també les famílies biològiques poden viure-ho des d'aquesta frustració o impotència.

“Era dur enfrontar-s’hi. En el moment que vas a la visita és com que recordes que tens dues vides diferents. Quan acabava no estava gairebé, se'm posaven bastant malament perquè es notava molt la diferència de les dues vides”, diu la Laura sobre la seva experiència. A vegades aquestes visites suposen que els infants estiguin més irritables, més desafiants, demostrin ràbia o estiguin més insegurs, una situació complexa a nivell emocional.

“Per a la criatura és com estar entre dos mons molt diferents i no poder estar bé en cap perquè implica una traïció cap a l'altre. És complicat: hi ha un conflicte de lleialtat i una sensació de traïció entre qui els ha donat la vida però no pot cuidar-se'n, i entre els que li estan donant unes rutines i una estabilitat”, detalla la psicòloga de l'Ipside. “Té un conflicte interior, es nota que la motxilla està molt carregada, però al final com que l’objectiu és que torni amb la família biològica, si té contacte és menys dolorós en el cas que hagués de tornar”, expliquen el Josep i la Sílvia. Segons la psicòloga, tot i que integrar aquestes dues vides pot ser complicat, és necessari per no trencar totalment amb la identitat pròpia.

Si les famílies biològiques segueixen un procés de millora i estabilitat poden demanar que se’ls retorni la tutela d’aquell infant, i aquesta situació pot suposar conviure amb la incertesa dels infants i les famílies. “Em feia por pensar que em podien retornar amb la meva família biològica o imaginar-me que havia de marxar, ho hauria passat fatal perquè jo estava molt bé”, explica la Laura. En el cas de la Lucía, al ser una nena en acollida simple podria ser reclamada per la seva família biològica, sempre que el procés de millora de la família hagués estat valorat per la DGAIA.

Davant d’aquesta possibilitat, els seus pares d’acollida intenten no pensar-hi: “Intentem viure el dia a dia perquè sinó és un desgast emocional important, has de mentalitzar-te, però, tot i això, es pensa en el futur i és inevitable, encara que t’hi hagin preparat. Hi ha dies que no hi penses, altres que sí i si passés, seria un dol”, opina la parella. “La sensació de poc control sobre les seves vides i l'ansietat que implica viure sense saber el que serà de tu i sense poder escollir-ho, són el que més impacta emocionalment els infants”, indica la psicòloga.

Més famílies d’acollida, menys menors creixent en centres

“El fet de no viure amb la teva família biològica i estar en un centre, no significa que siguis mala persona o que siguis difícil d'estimar i d'acollir. Moltes vegades la gent es tira enrere perquè pensa que els pot donar problemes o no funcionar”, reflexiona la Laura. Aquest estigma social i la manca de conscienciació dificulten que més famílies s’animin a acollir. Recentment, la consellera Mònica Martínez Bravo va expressar que es necessitava duplicar el nombre de famílies d'acollida per descongestionar els centres de menors.

A Catalunya, avui, hi ha 798 famílies d’acollida en les diverses modalitats que emparen 908 infants, segons dades facilitades per l’Institut Català de l’Acolliment i l’Adopció (ICAA). Però el nombre de menors tutelats supera de llarg la xifra de 8.867 infants. “Nosaltres, si calgués, tornaríem a acollir, ha estat una bomba, un regal, amb tota la part bona i tota la dolenta, ho tornaríem a fer segur”, expliquen el Josep i la Sílvia.

Que esperin les famílies, no els infants

Dels gairebé 9.000 infants sota protecció de la Generalitat, la situació és especialment delicada per als infants de menys de sis anys: 263 nens i nenes viuen en centres. “Aquest hauria de ser l’últim recurs perquè, per normativa legal, haurien de conviure amb una família”, detalla Elena Lledós, directora de l’organisme. En aquesta línia, la consellera insistia fa uns dies en la necessitat de doblar el nombre de famílies d’acollida, arribar a 1.400, per evitar precisament que els infants menors de 6 anys visquin en centres. “Voldríem aconseguir entre 300 i 400 famílies més, ens agradaria que si hi ha llista d’espera, siguin les famílies qui s’esperen i no els infants”, expressa Lledós. Actualment, hi ha 798 famílies d’acollida actives a Catalunya, una xifra que representa només un 9% en relació amb el total de menors tutelats, cosa que posa de manifest la necessitat urgent d’incrementar-ne el nombre per reduir la càrrega dels centres residencials i garantir entorns familiars als infants que ho necessiten.

A més, com més grans són els infants, menys probabilitats tenen de ser acollits. “És cert que les famílies, a vegades, senten que poden aportar més o que sabran com ajudar un infant més petit. Els més grans tenen més motxilles, situacions emocionals potser més complicades i sempre és més difícil”, reflexiona Lledós. Una modalitat que existeix per acollir infants més grans són les famílies col·laboradores que acullen infants que estan en centres, durant el cap de setmana i les vacances d'estiu. A Catalunya hi ha 129 famílies en aquesta modalitat. També hi ha el que es coneix com acolliment convivencial, que són acolliments de grups de germans o infants amb necessitats especials que requereixen que les famílies tinguin coneixements o formació en matèria d'infància o adolescència.

“Hi ha molta gent que encara no sap què són les famílies d’acollida. Una de les oportunitats que tenim és difondre la cultura de l'acolliment tant com sigui possible”, comenta Lledós, que creu que el principal obstacle és que, així com l’adopció es coneix, l’acolliment és encara força desconegut. “Si l’acollida anés malament, no passa res, tot és provar-ho. Però és una oportunitat. Li estàs donant una segona vida a aquesta persona. "Gràcies a la meva família estic on estic, a la universitat, aprovant-ho tot. És la possibilitat de poder desenvolupar-te de manera correcta, perquè no és el mateix créixer en un centre que amb una família”, conclou la Laura.