Per les mares que fan que cada dia sigui una mica Nadal

BarcelonaSer mare mai és fàcil i per Nadal trobo que el tema es complica. Dono gràcies que el meu fill petit ja té deu anys i m’he estalviat moltes coses, com tenir un elf entremaliat a casa que cada matí pensa en una malifeta nova. Les xarxes socials estan plenes d’imatges d’aquest elf i jo només puc respirar alleujada de veure que aquesta moda no m’ha enxampat. A quantes tradicions importades ens haurem de sumar? A casa tampoc hem fet mai calendaris d’Advent d’activitats (¿voleu dir que els nostres fills saben què vol dir el terme Advent?), i encara menys calendaris d’aquests on cada dia hi ha un regal. Això sí, reconec que vaig seguir la nova tradició d’anar a buscar el tió a la muntanya, i mireu, potser no calia. Quan jo era petita el tió sabia perfectament arribar tot sol a casa i la nit de Nadal apareixia molt digne al menjador i es retirava l’endemà. Feina feta. Per tant, si no heu anat a fer cap recerca amb mapa del tió, estigueu ben tranquils: sabrà trobar el camí, com ho ha fet tota la vida. Potser estem sobreprotegint també el tió i no confiem prou en la seva autonomia.

Estic convençuda que són les mares les que aconsegueixen que Nadal sigui bonic, i gràcies a elles molts de nosaltres acumulem bons records d’aquestes dates. Són les que passaran infinitat d’hores dretes al costat dels fogons perquè la resta gaudim asseguts a taula. Mares que aquests dies es passen hores rostint la carn per farcir cada caneló amb tota la cura. Olles de brou enceses durant jornades senceres que impregnaran la cuina amb l’olor de sempre. Plats que ens reconforten i que tenen gust de casa i que qualsevol xef amb estrella vol intentar recuperar en cada mos. Elles mai han tingut el reconeixement gastronòmic que es mereixen tot i que ara el principal objectiu de qualsevol bon restaurant és acostar-se, ni que sigui una mica, a les seves receptes.

Quan menys és més

Tenir-ho tot a punt per a les festes pot arribar a ser esgotador, i m’adono que a vegades les mares d’avui ens carreguem amb més feina de la que toca. Abans tot era més senzill, no? El meu tió boomer em cagava coses políticament incorrectes, com cigarretes de xocolata, i trobo que era molt més versemblant que cagués només llaminadures que no pas joguines que són més grosses que ell. Per casa no passava el Pare Noel, els meus pares no feien l’amic invisible amb gent de la feina i a la taula no hi havia canapès en forma de ninot de neu. Tot era més familiar, més normal, més nostre i més senzill. Un dia a l’escola vaig preguntar als meus alumnes sobre les vacances de Nadal i què havien fet aquells dies i una resposta em va quedar marcada: “Jo no he fet res però m’ho he passat molt bé”. Ho va dir amb una contundència i una sinceritat que recordo sempre i és el meu objectiu nadalenc: menys és més.

Us confesso que Nadal és menys Nadal ara que la meva mare ja no hi és. Tinc menys ganes de celebració i enyoro molt veure-la dinar amb davantal posat i fer que tot sempre semblés fàcil. Crec que mai estem a punt per entomar el relleu i ser nosaltres les que ens encarreguem de tot, i no em refereixo només a les festes. M’adono que aquests dies començo a sentir certa nostàlgia i no tinc ganes de pensar en el buit que hi ha al meu menjador. Quina contradicció, el Nadal: la il·lusió que fa als petits i la punxadeta que sentim quan ens fem grans.

Us desitjo de tot cor que aquest Nadal sigui el més normal possible, que jugueu amb els vostres fills a l’impostor, que torneu a mirar Love actually i que si les vostres mares (i àvies) encara hi són, us abracin ben fort amb el davantal posat. Aquest text és per elles, per les nostres mares, les que fan que cada dia sigui una mica Nadal.