Criatures 01/02/2021

Per què no puc ser mare jo sola?

Per què no es pot ser mare sola? Per què no? És la pregunta bàsica que es plantegen algunes dones que consideren que el desig de ser-ne no l’atura ningú

5 min
Rosa Roura va decidir afrontar la maternitat en solitari

“Per què no puc ser mare jo sola?” “Per què no?” És la pregunta que es van plantejar Rosa Roura i Montse Raya, les dues mares que hem entrevistat i que, malgrat que no es coneixen, coincideixen gairebé fil per randa en la seva situació vital. Totes dues s’acostaven als quaranta anys quan, després d’una relació de parella truncada, van decidir que volien ser mares. “La meva idea inicial era ser-ne amb parella”, diuen l’una i l’altra, però quan van entendre que no podia ser van actuar per tenir una criatura. “Tampoc volia iniciar una nova relació, perquè no em volia esperar més anys”, recorda la Montse. Avui totes dues tenen una criatura, reconeixen que no va ser fàcil i sostenen que van fer el que volien; res les va aturar.

La Montse diu que el procés per aconseguir l’embaràs tampoc va ser fàcil. “A l’edat que tenia ja em van dir que havia de ser directament in vitro i que millor que ja no intentéssim la inseminació”. Ho va acceptar. No es va quedar embarassada a la primera, ni a la segona, però sí a la tercera. “Al tercer intent la doctora em va comentar que, si no sortia bé, llavors hauríem de considerar el desgast psicològic, a part de l’econòmic, que em comportava. Però jo estava tan convençuda que aniria bé que li vaig respondre que sortiria bé”. I així va ser. Es va quedar embarassada.

Lo Montse Raya amb el seu fill Jordi

Avui el Jordi Raya té 11 anys i fa temps que coneix la seva història vital. “La meva exparella es va oferir com a donant de semen i el va voler reconèixer com a fill, així que les explicacions han anat sobre si el seu pare i jo havíem viscut mai junts i sobre com fan possible els embarassos els metges”, explica la Montse.

Algú pot pensar que voler ser mare sola pot ser una mica egoista. “Podríem dir que ho és, sí, però també hi afegiria altres paraules com alegria, esforç, compartir, aprenentatge”, diu. “He après moltes coses del Jordi i m’he adonat com he anat canviat al llarg dels anys de convivència, perquè he passat de ser una mare molt protectora i patidora a una mare que ha acceptat l’autonomia del fill. Potser pel fet de ser mare jo sola, el procés d’autonomia s’ha accelerat”. Potser. “I ell també s’ha fet més responsable, perquè sap que som ell i jo a casa”.

ALEGRIA I RESPONSABILITAT

A l’altre plat de la balança hi ha la conciliació amb la feina i el temps personal, escàs teòricament en una llar monoparental, perquè la teoria podria portar a pensar que amb dos adults les tasques estan més repartides. “A la feina sempre he demanat horaris que s’assemblessin als escolars per poder-hi passar les tardes, per exemple, i ho he pogut fer”. Sobre el temps personal, la conversa s’allarga. Què és el temps personal? Malgrat que el Jordi tingui 11 anys, la mare ho té clar: és dedicar-se a ella, fer retirs de ioga i meditació, que són les seves vies per carregar piles. I ho fa. I les carrega. “Estic contenta de la decisió que vaig prendre i crec que ho vaig fer perquè em vaig revoltar contra el model de dona submisa. Tenia clar que no necessitaria mai una parella per fer el que jo volgués”, diu.

A Sant Pol de Mar, la Rosa Roura, mentre passeja amb la Nora (5 anys), recorda que ha arribat a tenir un grup de WhatsApp al mòbil de les cinc mares solteres del poble. “Sí, sí, Sant Pol és un poble molt petit i aquí tot és així, ens coneixem molt i sabem que a tota la població jo vaig ser la tercera mare soltera”, explica. La situació que la va portar a decidir fer realitat el desig de ser mare va ser l’edat i haver-ho deixat amb una parella. “La vida m’hi va portar perquè, abans de ser mare, també havia prioritzat la feina, de guia turística”. El cas és que la Rosa va plantejar el tema a casa, als seus pares, i tota la família li va donar suport. “En un poble petit les tradicions són molt més marcades i el concepte família l’han vist sempre com a home i dona, i malgrat això van acceptar el que els deia que volia fer”, diu la Rosa: “Vaig decidir tirar-me a la piscina perquè n’estava convençuda”.

La Rosa Roura amb la seva filla Nora

I comença per una clínica de fertilitat privada. “Vull dir que, d’entrada, quan t’hi presentes i dius que tens l’edat que tenia, la primera opció que t’ofereixen és l’in vitro ”. La Rosa s’hi va negar i va optar per investigar més opcions, fins que va trobar una clínica que acceptava fer-li una inseminació. L’hi van fer i es va quedar embarassada de la Nora, que avui té 5 anys. “Sempre vaig tenir el convenciment que podia fer-ho sola”, diu.

Amb la Nora agafada de la mà, la mare reconeix que educar sola no és fàcil, si és que “educar” ha sigut mai fàcil. “Els inicis van ser especialment complicats i després també, perquè les decisions no les comparteixes amb ningú”. Però reconeix que haver-les pogut compartir tampoc li assegurava que fos més fàcil. “Sé que hi ha parelles que poden tenir ideologies diferents i això es pot reflectir en els estils educatius, que poden ser oposats”. Així que decidir sol si la criatura ha de seguir un camí o un altre, mirat des d’aquesta perspectiva, segur que és molt més fàcil que dialogar amb una parella que vol fer el contrari del que un pensa. “No dic que no ho compartiria, perquè jo pensava sempre que seria mare amb una parella, però després tot va anar d’una altra manera”.

I la manera com va anar és la que ha explicat a la Nora. “Quan tenia dos anys ja va començar a fer-me preguntes, que jo sempre he respost amb la veritat com a guia i amb paraules que ella pugui entendre”, diu la Rosa, que es va assessorar amb experts en el tema. “La Nora sap que totes les persones tenen un pare i una mare biològics i mai li he dit que ella no té pare, perquè seria negar-li una figura que existeix però que no coneixem”. També li ha explicat que l’embaràs va ser un procés mèdic que va fer en una clínica. “Des que la Nora va començar a preguntar vaig tenir clar que havia de dir la veritat i aclarir-li tots els dubtes. I anar-l’hi explicant amb més detalls a mesura que es vagi fent gran”. A banda, quan la Rosa agafa perspectiva i valora el camí que ha recorregut des que va decidir ser mare, pensa que si ho ha fet és perquè ella (com altres dones) podia afrontar-ho econòmicament: “I per l’empoderament femení, per creure que podem fer-ho realitat”.

A l’hora de fer una aproximació sobre què és educar i com s’educa bé, cal fer referència al concepte tribu. “Totes les mares i els pares, amb parella o sense, per educar bé necessiten pertànyer a un grup per trobar-hi suport”, diu el psicòleg especialitzat en primera infància Vicenç Arnaiz. “Educar exigeix tenir bons models -explica- i per això cal tenir altres experiències pròximes i vàlides que ajudin a triar en cada situació”. I és així: el grup és necessari perquè l’educació d’un infant és un procés llarg i complex. “Pocs processos humans són tan complexos com l’educació d’un infant, per això ni una ni dues persones poden saber tot el que es necessita saber per educar un infant”, conclou Arnaiz.

Ho sabies?

Les llars monoparentals compostes per mares i fills menors de 25 anys representen el 5,7% del conjunt de llars de Catalunya, segons l’Enquesta contínua de llars del 2019.

stats