"Ens han enganyat sobre la fertilitat i l'eterna joventut"

BarcelonaEls processos de reproducció assistida tenen un impacte emocional, físic i econòmic. Parlem amb dones sobre com han viscut aquest periple.

Quan Laura Pache i la seva parella van veure que no es quedaven embarassats, es van fer les proves de fertilitat a l’Hospital Clínic i els van dir que ella tenia una baixa reserva ovàrica. “El primer impacte va ser no entendre què estava passant. Em vaig enfadar molt. Els únics missatges que m’havien arribat eren: «Vigila, no et quedis embarassada». Ens han enganyat sobre la fertilitat i l’eterna joventut”, assegura. La doctora els va recomanar que fessin una fecundació in vitro com més aviat millor per la sanitat privada. Han passat vuit anys i, després de cinc tractaments, ella i la seva parella no han aconseguit un embaràs. Paradoxalment, la Laura havia sigut donant d’òvuls amb 24 anys i, 10 anys més tard, es trobava a l’altre costat de la cadena de la infertilitat. “Et converteixes en una experta de punxar-te a qualsevol lloc i a qualsevol hora. Has de conciliar a tots els nivells i seguir els horaris. És un procés heavy”, afirma. L’impacte també ha sigut econòmic —calculen que s’hi han deixat uns 20.000 euros, una inversió que els ha impossibilitat l’entrada en un procés d’adopció—, i també psicològic. Sovint s’ha sentit incompresa després de rebre comentaris com “sense fills s’està molt bé” o “ja arribarà”. Ha passat per l’enveja i per la ràbia, però ara se sent reconciliada amb la idea de ser mare més enllà de la família: “Aquest amor i aquest compartir es pot fer de moltes maneres. Per exemple, estant amb amics, en comunitat, creant, cuidant. Ho pots aplicar a altres relacions, fins i tot als animals”.

“Que poc coneixem el nostre cos i els processos de reproducció assistida. És tabú, està lligat a la infertilitat i ningú es vol posar aquesta etiqueta”, va pensar Ariadna Seuba quan va començar el tractament a la Clínica Eugin amb la seva parella, Anna Rebés. Era “tan marcià i tan comú” en el seu entorn, que van decidir fer-ne un documental que duu el nom de Mares i que s’ha estrenat aquest any al DocsBarcelona. “Teníem al voltant parelles que feia molt que ho intentaven i no ho aconseguien i amigues que s’estaven congelant òvuls sense saber si volien ser mares. Volíem preguntar-nos què està passant i per què”, afirma l’Ariadna. La causa del fenomen és clara: “No som mares més tard per caprici, és una conseqüència del sistema en el qual vivim” i hi ha “un preu a pagar” que els agradaria evitar a les que vinguin al darrere. La bretxa de fertilitat indica que les dones a Espanya tenen una mitjana d’1,2 fills, però que en volen tenir 2. “Moltes s’hi posen tard perquè els estudis s’eternitzen, l’estabilitat laboral no acaba d’arribar mai, el model de relació de parella ha canviat i la dificultat de tenir accés a un habitatge no convida a tenir fills... Molts factors condicionen la nostra decisió conscientment o inconscientment”, enumera. I té conseqüències frustrants: “Ens espetega a la cara, la infertilitat”, etziba. Com a parella de lesbianes, ja sabien que no es quedarien embarassades durant un cap de setmana en un hotel romàntic, bromegen, però després de passar pel seu procés de reproducció assistida reivindiquen més informació, polítiques de cures i més consciència de les renúncies que suposa la maternitat per a les dones. I és per això que n’han fet una pel·lícula, per posar sobre la taula “un debat social que no s’està fent”: “És fantàstic que la ciència avanci, però la maternitat es viu al carrer i a casa”, afirmen. L’Ariadna i l’Anna van provar el mètode ROPA, però no volen fer espòilers, així que si voleu saber com acaba la seva història haureu d’anar a veure el documental.

“Ser mare en solitari no significa estar sola”. Natàlia Castellano espolsa els prejudicis que recauen sobre les mares en solitari, i també les pors que tenen aquelles que es plantegen enfrontar-se a un tractament de fertilitat soles. “Sabia que, si no tenia parella, podria ser mare gràcies a la medicina”, afirma la Natàlia, que reivindica que s’oficialitzi el concepte de monomarentalitat. També se simplifica el consens familiar en la criança: “És més senzill perquè decideixes tu quins valors li inculques i l’educació que li vols donar”. De fet, de vegades, “les parelles no són corresponsables i això és un neguit que nosaltres no tenim”. Però no tot són flors i violes. “Tot i que tenir xarxa és molt important, el dia a dia el vius només tu amb el teu fill”, diu la Natàlia, que admet la dificultat organitzativa i econòmica, i la feinada que suposa. Se sent afortunada d’haver-ho aconseguit a la primera mitjançant una inseminació no medicalitzada, és a dir, sense estimulació hormonal. Així ho va decidir el doctor Polyzos de l'Hospital Universitari Dexeus en veure que no tenia cap problemàtica de fertilitat i que tenia 37 anys, explica. Tot i fer-ho sola, va voler compartir el procés amb el seu entorn: “Si va malament, tens algú que et fa suport. És bonic poder compartir amb la família i amics la decisió presa, les revisions del metge, el dia de la inseminació i el procés tan angoixant de l’espera del resultat de la prova d’embaràs. I també tot el que ve després”.

“De la reproducció assistida se n’ha de parlar. Cal informació més enllà de la propaganda de les clíniques de fertilitat i de les taxes d’èxit sovint esbiaixades”. És per això que Maria Antònia Massanet comparteix la seva experiència traumàtica amb uns tractaments que està convençuda que li han agreujat l’endometriosi i la fatiga crònica. “Jo era com una bomba de rellotgeria, però no ho sabia. No em van dir que podia empitjorar tant”, explica. Tot i que els professionals sanitaris neguen una relació directa amb cap malaltia, sí que n’hi ha que adverteixen que les malalties cròniques poden empitjorar amb els canvis hormonals en períodes com el postpart. Ella sent que la medicina reproductiva va ser opaca: “No és que hi hagi una conxorxa, però sents que no t’informen”. La seva impressió és que “es prioritza la reproducció davant la salut de les dones”. En el seu cas, una operació d’endometriosi va reduir-li considerablement els fol·licles i, quan ella i la seva parella van decidir buscar ajuda, a l’Hospital de Sant Pau els van donar un mal pronòstic. “El temps d’espera és molt llarg. Tot es fa feixuc. Cada vegada que tenia visita, en sortia plorant perquè eren males notícies”, explica. Després de la primera in vitro, li van recomanar l’ovodonació per la sanitat privada, un procés en el qual s’ha sentit més cuidada, però que de moment no ha prosperat. “A la pública em vaig sentir desnonada a la primera oportunitat”, admet. L’ovodonació li ha dut certes contradiccions i un dol genètic: “Sempre havia pensat que un infant meu tindria els cabells arrissats”, diu amb un somriure.

La Maya té només 18 dies i reclama les seves mares discretament durant la conversa. La Maya té dues mares. No té pare, però això Almudena Puig i Alexandra Homs han hagut d'anar responent a mesura que el seu entorn feia esforços per anomenar-ho. “No és pare, és donant”, diu la parella, que considera que la relació genètica encara té un pes molt gran per a la societat. Però és que també els falten paraules per dir-se com a mare gestant i no gestant. La falta de vocabulari respon a una realitat jove. De fet, és només des del 2016 que es garanteix l’accés gratuït a la reproducció assistida a parelles de lesbianes (i també a dones soles). Elles es van decidir per la inseminació després de consultar-ho amb l’equip de l’Hospital del Mar. Es van endur una sorpresa quan va funcionar al primer intent perquè estaven avisades del 13,8% de la taxa d’èxit —unes xifres que consideren que s’haurien de segmentar per veure si les parelles lesbianes tenen la mateixa taxa d’èxit que les parelles heterosexuals que no han pogut tenir fills per problemes de fertilitat—. Ho expliquen amb joia: “Hem tingut una sort increïble. Ens han tractat amb moltíssima professionalitat i ha sigut ràpid i fàcil”. L’únic entrebanc és que s’havien imaginat un segon embaràs, però la seguretat social no inclou un segon fill. Com li explicaran a la Maya quan creixi? “Tenim una història bonica per explicar. Ho hem fet amb molta il·lusió, hem trobat gent que ens ha ajudat i sí, hi ha un donant anònim que és part de la seva genètica. Així li explicarem, igual que ma mare em va explicar com vaig néixer”, afirma l’Almudena.