Mares solteres per elecció

BarcelonaAl nostre país hi ha gairebé dos milions de famílies monoparentals, el 81,4% de les quals encapçalades per una dona. La majoria d’aquestes llars són monoparentals per processos de divorci o separació. En paraules del professor del departament d'Antropologia Social de la UB Xavier Roigé, “en contra del que es pensa, es tracta d’un element constant a la història, en què la causa principal era l’abandonament familiar o la viudetat”. Roigé insisteix que allò que és “nou històricament” és la monoparentalitat per elecció. Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), a l’estat espanyol des del 2012 i fins al 2022 la xifra de mares solteres per elecció s’ha incrementat un 32,8%. A parer de Roigé, l’increment d’aquesta maternitat en solitari “es deu principalment a la dissociació del lligam entre conjugabilitat i maternitat”. Avui en dia, és possible i viable que una dona pugui tenir un fill sense necessitat de tenir una parella, “bé sigui per tècniques de reproducció assistida, bé a través d’una adopció”.

Una societat diversa com la nostra també alberga models de família diversos. N’hi ha sense fills i amb fills i, entre aquest segon grup, les conformades, en el cas dels adults, per un home i una dona; una dona sola; un home sol; dues dones i dos homes. Quan hi ha dues persones, del mateix sexe o no, també pot passar que cadascú aporti les criatures de relacions anteriors, cosa que dona lloc a les famílies enllaçades. Un ventall cada cop més ampli que fa que tothom, grans i petits, naturalitzin cada vegada més tota aquesta diversitat. La combinació de canvis socials, culturals i tecnològics han "facilitat i intervingut en l’accés a la maternitat sense parella”, constata la psicòloga clínica de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron Natàlia Calvo, qui també menciona que “les campanyes de visibilització de famílies monoparentals i la influència de dones conegudes que han triat aquesta via" han contribuït a normalitzar aquest model de família.

Més vulnerabilitat

Xavier Roigé també assenyala que, tot i que tendim a associar la monoparentalitat femenina amb aquells casos en què les dones ho decideixen lliurement i compten amb bons recursos o amb una situació professional consolidada, cal tenir en compte que la monoparentalitat femenina més habitual és fruit de separacions o de circumstàncies familiars difícils, i que això implica molt sovint no només problemes per a la dona, sinó també problemes econòmics que afecten els fills”. Al respecte, Natàlia Calvo apunta que, tot i els avenços pel que fa a l'acceptació d’uns models familiars cada cop més diversos, les mares solteres per elecció encara poden enfrontar riscos d’exclusió en diversos àmbits. En l'àmbit laboral, assenyala la també investigadora del VHIR i professora associada de la UAB, poden experimentar discriminació pel fet de ser l'única responsable de la criança, amb dificultats per conciliar. En l’àmbit administratiu, “sovint troben obstacles burocràtics, ja que moltes polítiques de suport familiar encara estan dissenyades per a unitats familiars tradicionals, i les ajudes per a famílies monoparentals no sempre són suficients o estan ben implementades”. A l’escola, poden topar-se amb judicis o falta de comprensió, “ja que alguns contextos educatius encara perpetuen prejudicis sobre famílies no convencionals” i en altres contextos socials poden sentir-se aïllades o invisibilitzades, “especialment en aquells on el model tradicional de parella és el predominant”.

Les mares en solitari sovint manifesten esgotament físic i mental. Per a Calvo, el motiu sembla clar: solen assumir la major part de la càrrega física i emocional de la criança, fet que pot augmentar la seva vulnerabilitat emocional i el risc d'esgotament. “Aquesta situació –continua– pot veure’s agreujada per la manca d'una xarxa de suport adequada, que és fonamental per garantir el benestar tant d'aquestes mares com dels seus fills”. I és que, sentencia la psicòloga clínica, “les xarxes de suport, tant dins de la família com en l'àmbit comunitari, han de proporcionar ajuda en tasques diàries, suport emocional i un sentiment de pertinença, factors que resulten claus per reduir l'estrès i l'aïllament”.

El suport familiar, imprescindible

La pressió econòmica, l’aïllament social i la càrrega emocional elevada que comporta criar una criatura en solitari sovint es pot contrarestar amb una xarxa familiar que faci costat a les mares. Comptar amb el suport de la família esdevé en aquest sentit un dels elements que solen fer que la balança es decanti cap al sí quan una dona es planteja ser mare en solitari. De fet, moltes debaten la decisió amb els seus pares i els seus germans i els pregunten si podran donar-los un cop de mà en termes logístics o, donat el cas, també econòmics. Tal com apunta el professor en antropologia social de la UB Xavier Roigé, “generalment, hi ha una mobilització familiar de suport i el naixement modificarà les relacions familiars i les intensificarà”. Molts avis acaben veient aquell net o neta “com un fet molt positiu en la relació amb la seva filla”, sosté.

Els lligams familiars de la Kyrennia Arellano ja eren prou sòlids abans de l’arribada de la seva filla, ara fa gairebé tres anys i mig. El seu projecte de família no passava per ser mare en solitari. “Jo sempre havia somiat amb una família convencional: el marit, la dona, el fill i el gos, però per circumstàncies al final vaig esdevenir mare soltera”. Al principi per a ella va ser un xoc, explica, “perquè no podia deixar de pensar en allò que podia haver estat i finalment no va ser”. Tot i així, la jove, de 32 anys, confessa ser molt feliç amb la seva situació. “Estic molt satisfeta perquè tant la meva filla com jo som la mar de felices, i això no ho canviaria per res”, afirma. A aquest estat de plenitud hi ha influït el suport incondicional que ha rebut per part dels seus pares i la seva germana, amb els quals conviuen. “La meva família ha estat el meu suport des que em vaig quedar embarassada”, destaca Arellano.

Ho dec estar fent bé?

La pressió de criar en solitari també s’accentua pel fet de no tenir una segona opinió, la de la parella, i dubtar de si s’estaran prenent les decisions més encertades en cada moment. “Jo és cert que, en l'àmbit logístic, compto amb el suport dels meus pares, els quals sempre han respectat les meves decisions entorn a l’educació i la criança de la meva filla”, apunta Arellano. La jove reconeix que és ella, no obstant, qui sempre els està demanant consell a ells. Al marge del suport que troba en els avis i la tieta de la petita, Arellano reconeix que en moments puntuals sí que ha enyorat una figura paterna. “Em passava quan la meva filla era molt petita i a les nits no dormíem gens, o ara, de més gran, quan m’he hagut d’enfrontar a alguna rebequeria i m'hauria anat molt bé incorporar un altre punt de vista per gestionar-ho, però són moments comptats”, destaca.

La Sandra Gosálvez, mare de la Lucía, de 8 anys, explica que la logística quan estàs sola és molt complicada. “També tens la sensació de no arribar a tot, sobretot al principi, la qual cosa provoca ansietat i angoixa”, apunta aquesta mare, de 51 anys, la qual també tem equivocar-se en les seves decisions envers la criança de la seva filla. “Al cap i a la fi, les prenc sola, no tinc cap altre adult de referència amb qui compartir-ho”, la qual cosa apunta que alhora és la part més satisfactòria de la monoparentalitat femenina. “Al no haver-hi un altre punt de vista, no hi ha baralles ni confrontació en les decisions, sinó coherència i estabilitat”, subratlla.

Ni més ni menys valenta

Gosálvez ha viscut molt de temps sense parella. La primera idea al voltant de ser mare va aparèixer al voltant dels 37 anys, però en aquell moment la van frenar “inseguretats" al voltant de si seria capaç de portar-ho endavant ella sola i de si econòmicament seria capaç de mantenir les dues. Les ganes van tornar cap als 41 i, després d’un tractament de reproducció assistida, es va convertir en mare a dos mesos de fer els 43. Abans d’iniciar el tractament també es va plantejar adoptar, però en aquell moment l’administració va barrar l’accés a les famílies monoparentals en diversos països. “De vegades em diuen que he sigut molt valenta, però sempre dic que no soc diferent de qualsevol altra mare, estigui criant en parella o no; l’única diferència rau en la decisió de fer-ho en solitari”, assenyala.

En el seu cas, la família extensa és gran. A més dels seus pares, té un germà tres anys més petit, casat i sense fills, tiets i dos cosins, també sense fills. La decisió de ser mare la va compartir amb els seus pares des del primer moment. “La mare m’acompanyava a les visites durant l’embaràs i va venir a casa meva un mes quan va néixer la nena”, explica. La seva tieta més jove és la padrina de la Lucía i també l’ha ajudat molt. Abans, els avis de la criatura eren qui la recollien a l’escola i l’esperaven fins que arribés de la feina i ara, que són més grans, mira què els demana i fins a on. Actualment, explica, la seva xarxa és una mica diferent. Fa poc ha començat en una nova feina que li brinda més flexibilitat. Tot i així, quan ho necessita, acudeix a la cangur o a la xarxa de mares de l’escola i de les extraescolars.