Visca les imperfeccions

Abans quan m’equivocava, m’enfadava molt amb mi mateixa. De fet, era una de les situacions que més frustració em generava. Això es reflectia en la meva baixa tolerància als errors dels altres, sobretot dels meus fills. Però, gràcies a l’experiència, me’n vaig adonar que cada equivocació és una porta oberta a una oportunitat. A una nova manera de fer les coses. Només cal estar molt atent. Cada situació “errònia” està prenyada de la seva solució. I aquesta solució sovint significa una millora substancial de la teva vida.

Quan fem alguna cosa malament o el resultat de les nostres accions no ens agrada podem aprendre una nova manera de fer les coses i aquesta novetat implica una ampliació de les nostres connexions neuronals, la qual cosa ens fa més savis i més rics perquè el coneixement és poder.

L’educació dels fills pot comportar moltes situacions límit si pretenem fer-ho tot bé a la primera. Tanmateix, si abracem l’error com una qualitat més del nostre sistema d’aprenentatge, la criança es fa molt més planera. Els meus fills veuen com jo mateixa estic en un procés d’aprenentatge i mimetitzen les meves tècniques. Si jo m’estresso, em culpo i em poso nerviosa quan faig quelcom malament, ells adopten aquesta mateixa actitud vers l’error i es tornen tancats (per no mostrar la seva vulnerabilitat) i tenen por de d’expressar-se tal com són (“erronis” per naturalesa). Si faig l’exercici d’acceptar-me tal com sóc, de mostrar les meves debilitats, de rectificar i entendre els errors com una incommensurable oportunitat de desenvolupament, ells també afluixaran les regnes i no s’obligaran a ser sempre perfectes. Es donaran el luxe d’equivocar-se, sense sentir-se jutjats. Ja que només som erronis quan algú (pot ser nosaltres mateixos) ens jutja com a tal. “Erroni” és una etiqueta que ens pengem i ens fa molt mal. La podríem canviar per altres paraules que no ens fereixin com “en continua millora”.

La gràcia de la vida està en trobar la manera més agradable de fer les coses, de teixir la nostra realitat al nostre gust i en això no hi ha “correcte” o incorrecte”. Allò que ens proporcioni la sensació de plenitud és el millor per a nosaltres mateixos. La mateixa cosa pot representar un error per els altres. Per això és necessari educar-los tenint en compte la relativitat de les coses. No existeix ni el bé ni el mal. Hi ha un procés d’aprenentatge que cada cop s’afina més per millorar el benestar.

Al principi érem nadons i vam caure moltes vegades fins aconseguir caminar. Després ens vam haver d’aprendre a expressar, a gestionar les nostres emocions. Cada vegada ens coneixem millor i això ens fa més eficaços i selectius. Abans veia les meves imperfeccions com una impossibilitat de ser aquella persona que m’havia plantejat ser. Ara les veig com una entrada a una dimensió més profunda de mi, que em dona molta informació que em proposo gestionar de la forma adequada i que m’ofereix noves possibilitats.

La vida no tracta de protagonitzar el rol que ens hem proposat sinó de contemplar-nos com un llibre, misteriós, ric i prometedor, que permetem que es desplegui i que llegim amb la màxima atenció, tenint en compte els missatges amagats entre línies, els dobles significats i les notes a peu de pàgina.