Google intern
Hi ha dades que només podem obtenir desconnectant de tot i escoltant el nostre cos
Cada vegada que vull saber alguna cosa obro el Google, escric una paraula clau i apareix davant els meus ulls un allau d’informació, d’on només em cal escollir la que satisfà les meves necessitats. És tan fàcil i assequible que m’he acostumat a tenir tot el que vull saber al meu abast en un instant. Tanmateix, hi ha informació que no apareix a cap dispositiu electrònic. Hi ha dades que només podem obtenir desconnectant de tot i escoltant el nostre cos. Google mai ens podrà descriure amb precisió que és el que més li cal al nostre organisme en un moment concret. Tampoc ens pot orientar sobre els nostres principis vitals ni sobre els objectius que més desitgem assolir. Tenim tan integrat l’hàbit de recórrer al mòbil per saber qualsevol cosa que, a vegades, ens costa recordar-nos de consultar altres fonts que ens aporten una informació imprescindible.
El cos és una d’elles. Estar connectats al nostre organisme i ser receptius als seus missatges pot millorar considerablement la nostra existència. Ens diu, per exemple quins nutrients li convenen més quan ens sentim atrets per un cert tipus d’aliments. Ens acostuma a avisar quan necessitem descans. O quan ens cal obrir-nos i explicar a les nostres amistats allò que sentim per gestionar-ho d’una manera més eficaç. Parar un moment i escoltar allò que les nostres percepcions ens diuen, ens regala l'oportunitat d’implementar grans millores a la nostra vida. Saber allò que més ens convé a cada moment és una riquesa de valor incalculable. Tenir aquest coneixement ens permet prendre les decisions adequades. Ens fa més savis, astuts i competents. Cooperar amb el nostre organisme per dur a terme els nostres projectes ens permet gaudir del seu potencial.
Per això m’encantaria que existís un Google intern on hi pogués escriure “què li contesto a l’Eva sobre la proposta que m’ha fet?” o “ quina és la reacció més apropiada al conflicte que tinc amb el meu nebot?”. També m’agradaria poder-li preguntar quant d’exercici necessito fer per generar múscul però no esgotar-me i també quines són les paraules justes i adequades per descriure els meus sentiments. Tenir una resposta automàtica a totes aquestes preguntes i a moltes altres, ens ajudaria a viure la vida que realment volem viure. És a dir, a ser la millor versió de nosaltres mateixos.
La idea d’un Google intern no és tan esbojarrada ni utòpica. De fet, és un recurs que ja ens era receptat fa mil·lennis. Com dicta la sentencia inscrita al Temple d’Apolo a Delfos: “Coneix-te a tu mateix”. Estar atents i observar el nostre cos i les seves reaccions posa a les nostres mans l’eina més poderosa del món: l’autoconeixement. Quan estem habituats a escoltar el nostre organisme, interpretem els seus senyals amb agilitat. De fet, el nostre cos es comunica amb nosaltres de manera molt clara. Només ens cal entrenar-nos per atendre’l i actuar-hi amb coherència. De la mateixa manera que els cotxes tenen un panell on s’encén una llumeta quan hi ha una avaria o ens llança un avís quan li cal alguna cosa, el nostre organisme ens indica allò que funciona i el que no mitjançant la nostra sensació de benestar.
Quan ens sentim alegres, experimentem plaer i satisfacció, significa que el nostre cos té allò que necessita. Quan estem de mal humor, insatisfets o neguitosos vol dir que ens cal fer alguna acció per retornar el nostre cos al seu equilibri original. Els nadons ploren quan tenen gana o necessiten contacte. Nosaltres també experimentem malestar i ens queixem quan ens falta alguna cosa. En canvi, somriem, estem serens i afectuosos quan tot està en ordre en el nostre interior. Així, és qüestió d’agafar l’hàbit d’observar el nostre estat d’ànim i de prendre les decisions necessàries per dirigir-lo vers el seu estat natural de vitalitat i plenitud.
Tanmateix, per dur a terme aquesta escolta activa amb el nostre cos, cal temps. Temps per observar-nos, distingir matisos i teixir una relació sana i amable amb nosaltres mateixos. Aquest 22 de gener va morir, als 95 anys, el monjo budista Thich Nhat Hanh, qui ens va deixar el lema “Somriu. Respira. Ves a poc a poc”. De ben segur ens serà d’ajuda en el nostre projecte d’autoconeixement somriure per expressar el nostre benestar, equilibri i gratitud. També ens beneficiarà respirar amb profunditat i amplitud per oxigenar cada cèl·lula del nostre organisme. Finalment, avançar amb lentitud és l’imprescindible per respectar el nostre ritme biològic i viure amb consciència el nostre organisme i les seves possibilitats.
