“Molta gent no entén per què una persona jove es pot voler treure la vida”

BarcelonaCada vegada més estudis i experts alerten que el suïcidi és més freqüent entre els nostres joves. Les dades ho corroboren: el suïcidi s’ha convertit en una de les principals causes de mort entre els joves d’entre 15 i 29 anys. A més, gairebé un 20% dels adolescents ha pensat en el suïcidi en algun moment de la seva vida, segons un informe sobre salut mental elaborat per la Universitat Rey Juan Carlos (URJC) amb la col·laboració de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Paral·lelament, segons un altre informe impulsat per l’IDIAPJGol, els casos d’autolesió entre infants i joves d’entre 10 i 24 anys han experimentat un augment alarmant del 267% entre els anys 2013 i 2022.

És una realitat que no podem amagar i que requereix eines per part de pares, mestres i tutors per acompanyar i ajudar els joves més vulnerables. Un dels experts que ha volgut fer un crit d’alerta és Agustín Bonifacio Guillén, treballador social especialitzat en salut mental infantojuvenil i identitat de gènere de l’hospital Sant Joan de Déu de Barcelona. Des de fa més de vint anys acompanya joves amb idees recurrents al voltant del suïcidi. De tota aquesta experiència acaba de treure el llibre El plan B (Cúpula, 2025).

“No és un tema fàcil, però sí que és necessari parlar-ne”, alerta Bonifacio, que prefereix parlar més sobre el concepte de desesperança vital que no pas de suïcidi. Segons l’autor, hi ha molts factors que incideixen en aquest fenomen, com viure en una societat amb un discurs cada vegada més individualista, l’augment de la precarietat i la incertesa o les xarxes socials.

“Molta gent no entén com una persona jove es vol treure la vida, si té tota la vida per endavant. Bé, és que primer has de sentir que tens tota la vida per endavant, i no sempre és així”, apunta Bonifacio, que també recorda com l’adolescència mai ha estat una etapa fàcil. ¿Qui no recorda els sentiments que tenia en aquesta edat tan fràgil? Només que a això se li sumin altres factors, com problemes a casa o a l’entorn educatiu, el còctel està servit.

En aquest context, molts adolescents es troben en una situació de manca de referents emocionals estables. L’absència de figures adultes que validin els seus sentiments o que simplement els escoltin sense jutjar-los pot accentuar la sensació d’invisibilitat. A més, l’ús intensiu de xarxes socials –que sovint mostren una realitat distorsionada o inabastable– contribueix en incrementar sentiments de soledat, comparació constant i baixa autoestima.

Col·lectius vulnerables

En un article publicat el 2022 per l’Associació Espanyola de Pediatria es va detectar que, arran de la pandèmia, el 90% dels joves que es provocaven autolesions i tenien conductes suïcides eren noies. Per a l’autor del llibre, aquesta dada també es pot explicar perquè, a l’hora de la veritat, les noies consulten més i demanen més ajuda a urgències que no pas els nois. “Estem veient que, encara que és cert que els suïcidis consumats es donin més en nois, la desesperança vital i el malestar és molt superior en elles. Això ens ha de convidar a pensar en quin món els estem oferint, perquè es tracta d’un problema social, no biològic”, lamenta.

D’altra banda, un dels col·lectius especialment vulnerables a la desesperança vital és el dels adolescents LGTBI+. Segons un estudi de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), aquests joves presenten una connexió significativament més feble amb la família i amb l’entorn escolar. Factors com el rebuig familiar, l’assetjament per part dels iguals o les microagressions quotidianes s’associen directament amb un augment del malestar psicològic dins d’aquest col·lectiu.

A més, els adolescents amb autisme, els migrants que acaben d’arribar o les persones tutelades acostumen a dur una motxilla molt gran, sense descomptar els casos d’assetjament escolar o ciberassetjament. “Em crida l’atenció un estudi que indica com, tant les persones assetjades com les que han assetjat, tenen un índex de desesperança vital important”, afegeix Bonifacio. De fet, el 20,4% de les víctimes i el 16,8% dels assetjadors van declarar en un informe de la Universitat Complutense de Madrid (UCM) haver-se intentat treure la vida en alguna ocasió. “I molts dels joves que pateixen assetjament no ho expliquen a la família per no preocupar-la, i això fa que hagin de patir-ho en soledat i sense demanar ajuda”, continua.

Senyals d’alerta

Aleshores, ¿com poden detectar les famílies i els mestres que un jove necessita ajuda? Per a Bonifacio, primer de tot cal partir de la base que les persones joves, en general, no s’ho passen gaire bé. Per tant, és bo i necessari fer-les entendre de bon principi que tu sempre hi seràs per ajudar-les. “Se’ls ha de deixar la porta oberta per si necessiten ajuda”, continua. Més enllà d’això, sempre cal estar alerta als canvis d’humor sobtats, la irritabilitat, l’abandonament d’activitats que abans els agradava, l’alteració del ritme de son i vigília, la pèrdua de gana o la tendència a l’aïllament.

També pot ser útil observar els discursos que tenen sobre el futur: si expressen constantment que res té sentit o que no val la pena intentar res, són senyals d’alarma. En aquest sentit, cal donar valor a la paraula dels joves, escoltar-los activament i evitar les respostes automàtiques o paternalistes. L’objectiu no és “solucionar” el problema immediatament, sinó establir una relació de confiança des de la qual es pugui treballar plegats.

“Sabem que el principal ús de la IA el 2025 és cercar companyia i teràpia. Hi ha una necessitat al darrere”, continua l’expert. De manera que si es detecten tota mena de comentaris pessimistes o manifestacions del desig de desaparèixer no s’ha de tenir por de consultar eines com el 024, que és un telèfon d’atenció a la conducta suïcida que també atén els familiars. “Davant del dubte, pregunta, consulta, ves a urgències i utilitza tots els recursos disponibles”, remarca.

Validar emocions

Si, d’alguna manera, t’assabentes que una persona jove que tens al càrrec es vol suïcidar, el primer de tot és respirar fondo: “Saber això genera molt vertigen, però cal entendre que ens ha confiat una cosa molt valuosa”, diu l’autor. El primer pas és reconèixer i validar la seva emoció, entendre que ho està passant malament. “Reconèixer és diferent que reforçar, és obrir un canal de comunicació i donar-li a entendre a l’altra persona que entens el seu dolor, que t’importa i que estàs allà per ajudar-lo i per pensar conjuntament”, apunta.

Per contra, el que no s’ha de fer mai és tancar aquest canal que s’ha intentat obrir i dir coses com “no n'hi ha per a tant”, “ja et passarà”, “amb les coses que tens a la vida”, “has de mirar-ho des d’una altra perspectiva” o “faràs molt mal a la teva família”, explica Bonifacio. “Moltes vegades no saben amb qui compartir-ho, per tant, si t’ho diuen, has de validar la seva emoció i buscar ajuda”, continua.

Ara bé, com a treballador social, l’autor considera que el sistema públic té molta gent implicada en voler ajudar, tot i que les taxes de malestar dels professionals de la salut i l’ensenyament són molt grans. “Tenim un sistema molt sobrecarregat i la xarxa de salut mental no està ben distribuïda entre els territoris”, lamenta.

Encara que defensa l’accés universal i de qualitat a serveis de psicologia i psiquiatria, Bonifacio també fa una crida a evitar la tendència creixent a psiquiatritzar i medicar qualsevol forma de patiment emocional. “No es pot posar un diagnòstic a tot, i com a societat hem de ser capaços de generar vides amb escenaris esperançadors, com espais segurs a les escoles o mesures per facilitar la vida de les noies i d’altres col·lectius vulnerables”, remarca.

En aquest sentit, aconseguir construir vincles més segurs, en què es promogui l’escolta activa i el suport emocional, ja suposa un pas essencial per trencar, i molt, l’aïllament en què viuen molts joves en situació de risc.