Pau Guillamet, 'Guillamino': "Vaig ser un adolescent bastant insuportable"

BarcelonaEl meu fill porta un any creant música instrumental amb l’ordinador. Hi ha un salt quàntic respecte al que jo feia quan vaig començar. Ell, amb 12 anys, està fent coses que jo feia amb gairebé 30 anys. És increïble, l’evolució. Ja ha escoltat molta música i molt trencadora. Es fixa molt en els detalls, treballa ràpid i de manera intuïtiva. Se centra en la tria correcta de sons i que la cançó soni interessant. No té en compte la part de mescla com a element separat sinó que ho fa tot alhora. Ho veu com un tot.

Com se t'acut proposar-li que produeixi una cançó?

— Jo tenia el disc acabat, però sentia que volia fer un últim tema. Vam parlar i li vaig demanar que em fes un beat. S’hi va posar i em va ensenyar un ritme i un baix molt xulos a l’estil del Pharrell Williams. I ho vaig veure claríssim: un dissabte al vespre ens hi vam posar junts i vaig posar-hi una guitarra i un riff i una primera frase, i després d’uns quants intents va aparèixer l’estructura més o menys definitiva de No pot sortir malament. Sense ell aquesta cançó no existiria. L'hem signat al 50% i l'he fet soci de l'SGAE, no sé si ara mateix és el soci més jove, però poc li deu faltar.

Quina mena d'adolescent vas ser tu?

— Recordo que els meus pares eren amables, potser jo no tant. Recordo no haver-los tractat gaire bé quan era adolescent i ara em sap greu. Vaig ser un adolescent bastant insuportable.

T'ho pregunto perquè ara tens una adolescent i un preadolescent a casa. Com ho encares?

— Deixant fer. Donant tanta autonomia com pugui. Mossegant-me la llengua diversos cops al dia. Fent servir la ironia, no tant el sarcasme, de forma molt moderada i amb la millor de les intencions. Sent molt curós amb les comunicacions i mantenint la moral de la tropa ben alta. I quan dic tropa hi incloc els pares.

T'agrada, l'adolescència dels teus fills?

— És que els veig amb moltes ganes de fer i de conèixer coses, i això se m’encomana. És preciós. Quan són petits, els fills et fan viatjar a la teva infantesa. Ara les converses, els temes, les coses que fan cada cop tenen més relació amb allò que un adult fa i pensa. Quan faig l’exercici de ficar-me a la seva pell, recupero aquella passió adolescent per les coses que et fan flipar.

Als adolescents, sovint, cal deixar-los estar, oi?

— És importantíssim, i sovint és el més difícil de fer. De moment tinc una visió molt expansionista d’aquesta llibertat que els cal concedir. Les activitats que comencen a desenvolupar i els interessos que tenen també seran definitoris. Ja veurem si allò que fan em generarà conflictes i patiments com a pare. Suposo que hi tenen molt a veure els valors i gustos que els inculques. No hi veig una aleatorietat tan gran com a vegades es diu... Allò que "els fills surten com surten" jo ho posaria en dubte. Trobo més aviat que els testos s’assemblen a les olles.

Parla'm d'una situació concreta.

— Mira, fa dos o tres anys em semblava inimaginable que es moguessin tots sols en tren per anar a escola o a Barcelona. Ara està passant i ho visc amb tranquil·litat. Veig que puc deixar-los fer i no necessito tenir-los geolocalitzats. Abans jo era un taxista sempitern d’uns nens als quals havia de dur a tot arreu. Ara ja no. Cal aprendre a desprendre's dels fills.

Està bé procurar no estar massa pendent dels fills, no trobes?

— És el que no fem, el que compta en molts casos. Els pares tenim el deix servicial que ens fa portar-los un got de llet al llit. Ara ja se’l poden anar a servir ells mateixos, però te'l seguiran demanant perquè els agrada que els cuidis. Cal saber llegir què és important per a ells. No podem aplicar una sola norma per a tot. Cada situació ens dirà què cal fer en cada moment.

Què diria el Pau adolescent que vas ser als teus fills?

— Se’m fa difícil d’imaginar, la veritat. Recordo que jo vaig passar de manera molt sobtada de ser introvertit a ser extravertit. Tot depèn de si coincidíssim abans o després d’aquest canvi. Però m’agrada pensar que un cop vençuda la primera distància, segur que ens faríem amics.

Què et fa riure, dels fills?

— El meu fill imita bé els accents i, últimament, parla tota l'estona com una senyora de vuitanta anys. Amb ma filla fem moltes bromes de pets i rots.