El suïcidi juvenil

El suïcidi és la primera causa de mort no natural entre els joves, per sobre dels accidents de trànsit. El 25% dels adolescents han pensat alguna vegada en suïcidar-se. Així com les campanyes publicitàries del Servei Català de Trànsit han contribuït a reduir el nombre de morts per accident de trànsit i a conscienciar-nos que són morts evitables, calen campanyes que informin sobre el suïcidi, ajudin a combatre falsos mites i desestigmatitzin aquestes morts, perquè el fet de parlar-ne no agreuja les xifres, al contrari: “Per als joves, poder parlar del que senten legitima els seus pensaments i alhora se senten alleujats. Qui pensa en el suïcidi no vol la mort, el que necessita és deixar de patir. És important que puguin expressar les seves emocions, tenint un acompanyament professional si cal, per prevenir una mort evitable”, explica Isaura González, psicòloga i membre del secretariat del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC). Per poder acompanyar els adolescents sense por a parlar del suïcidi i encarar-ho de manera adequada, el CNJC ha publicat la guia Encarem el suïcidi juvenil (2020), dirigida a entitats que tracten amb joves per donar eines al professorat, formadors i monitors que acompanyen els adolescents.

Prevenir el suïcidi

L’any 2003 l’OMS va declarar el suïcidi com a problema de salut pública. “Això implica que s’ha d’abordar. Per poder fer-ho s‘ha de tractar obertament, d’aquí la importància de la sensibilització sobre el tema”, assegura Gemma Cuartero, psicòloga coordinadora de les Línies d’Atenció Telefònica de Suport Psicològic del 061/Salut Respon, on es fa seguiment del Codi Risc Suïcidi. Considera que el missatge central és que el suïcidi es pot prevenir mitjançant intervencions oportunes de l’administració, que per ser eficaç requereix d’una estratègia multisectorial i integral. L’objectiu és disminuir el nombre de persones que cometen algun tipus de temptativa o acaben consumant l’acte. Aina Fernández Vidal, psiquiatra del Programa de Prevenció del Suïcidi i Atenció al Supervivent de l’Hospital de Sant Pau, insisteix que el primer que s’ha de fer per prevenir el suïcidi és parlar-ne perquè no parlar-ne no fa que desaparegui. Informar i no només del suïcidi, també de les emocions; saber que tothom pot patir problemes de salut mental, tenir mals moments o una depressió i les idees de suïcidi són símptoma del malestar emocional: “El problema és que la gent ho amaga, falta educació emocional, el patiment encara està estigmatitzat. Quan algú se sent tan malament i té idees suïcides ni tan sols sap que pot demanar ajuda”. 

Si intuïm que algú pateix o té idees suïcides hauríem de buscar un espai per parlar-ne, on se senti còmode per preguntar-li com es troba o si ha passat alguna cosa que el fa sentir malament, que ens ho pot dir, que demani ajuda i es deixi ajudar. “Els comentaris amb idees suïcides no s’han d’ignorar, cal preguntar què li ha passat per pensar això i si ho segueix pensant. Se li ha de donar importància encara que no sapiguem com gestionar-ho o ens faci por”, insisteix la psiquiatra. 

Els supervivents

El dol del supervivent –persona afectada per la mort per suïcidi– és dels que té més probabilitats de convertir-se en dol patològic. Coneixem tan poc del suïcidi que amb prou feines sabem què dir-li a un supervivent o com reaccionar. Fernández Vidal diu que sovint la gent del voltant desapareix “perquè tenen por, no saben com tractar el tema ni què dir sense ser inoportú encara que els supervivents el que agraeixen és tenir algú amb qui poder obrir-se parlant del que ha passat i com se senten”. Recomana que l’entorn dels supervivents els acompanyin, que els donin suport, des de l’escolta activa a coses més pràctiques del dia a dia, sobretot en els moments inicials. 

Anna Lara (40) és una supervivent, el seu germà es va suïcidar fa 8 anys. Explica que quan et passa una cosa així estàs convençuda que només t’ha passat a tu perquè no ho sents enlloc: “Hi ha tantes coses que no entens! Creus que et tornaràs boja, no saps si estàs fent-ho bé ni si te’n sortiràs”. Per això quan va arribar a Després del Suïcidi. Associació de Supervivents (DSAS) va ser com un bàlsam adonar-se que no estava sola, trobant-se amb altres supervivents amb qui podia parlar de qualsevol sentiment. “Amb el temps he après a conviure-hi, ja no porto un dolor tan terrible com al principi, que no pots no estar trista. A l’associació vaig trobar un espai per parlar sense que em diguessin "ets jove, has de tirar endavant, te’n sortiràs…" Les morts per suïcidi no tenen un per què, la història no està completa i no hi ha culpables com a les pèrdues per accident o malaltia, per això ens culpem a nosaltres”. El sentiment de culpa és el que més costa de passar, qüestionar-se quin paper han tingut, què no han vist, dit o fet per ajudar.

Carles Alastuey (58), un dels impulsors de l’associació DSAS, explica que l’associació neix arran del suïcidi del seu nebot Miquel, quan tenia 19 anys. Després d’un temps absolutament trasbalsats pel dol i la pèrdua, prenen consciència de com és de terrible el desconeixement del suïcidi: “Et sents molt sol. Vam adonar-nos que s’havia de fer alguna cosa per tractar el suïcidi com un veritable problema social”. L’OMS calcula que cada suïcidi afecta com a mínim 6 persones de l’entorn i si mor algú d’un centre educatiu, són 60 les persones que queden profundament afectades per la pèrdua. A Catalunya se suïciden més de 500 persones cada any i d’aquestes una cinquantena són joves. “La xifra anual és esfereïdora però no hi ha recursos, ni educació, ni informació, ni campanyes que en parlin. Per això quan ets un supervivent perceps el suïcidi com un estigma que es viu amb vergonya, silenci i culpabilitat”, diu en Carles, convençut que no estem preparats per encaixar una pèrdua tan dramàtica. Creu que els mitjans de comunicació són una peça clau: “La societat necessita que els mitjans us preocupeu i feu d’altaveu. Hauríeu de perdre la por a parlar del suïcidi com va passar amb la violència de gènere o la sida”.