Paraules d'amor o com acompanyar l'enamorament del meu fill

PerpinyàSomric encara avui dia quan recordo la primera vegada que el meu fill va dir-me: “Saps, mama? Tinc una enamorada. Es diu Julieta i és més gran que jo”. Llavors en tenia quatre i, certament, la Julieta tenia un any més i tots dos anaven a la mateixa classe. Tenir guardats els records de les primeres experiències i descobertes serveix per emmarcar els rituals iniciàtics dels fills com emblemes que et garanteixen un somriure immediat. Vindrien a ser llaminadures de tendresa que mai més es tastaran, però sí que es podran assaborir a través del record més nostàlgic.

Uns anys més tard, a l’escola primària, el meu fill va convertir-se en gran amic del grup de nens de classe amb una amistat tan lleial com la d’en D’Artagnan amb els tres Mosqueters. I jo, per allò que fem de vegades les mares d’agafar el toro per les banyes, vaig voler aplanar no la drecera sinó el camí de les pedres per parlar i aprendre a conversar i a argumentar idees i punts de vista mentre la nostra relació de mare-fill i de fill-mare anava transformant-se just quan el complex d’Èdip arribava a la seva fi. He d’admetre que en més d’una ocasió vaig ficar la pota demanant-li si tenia una amiga especial i, davant la mateixa resposta negativa seguida d’un somriure silenciós, el leitmotiv més usat era: “No hi tornis i deixa’m tranquil, mama”. De tant en tant i com si res, vaig tirar pel dret per demanar-li obertament si es tractava d’un nen o d’una nena pel simple fet de normalitzar la llibertat d’escollir la persona estimada per damunt del gènere. No em feia cas (i feia molt bé).

Mentrestant, el pretext de la conversa laboriosa amb la clara voluntat d’abordar assumptes més delicats va portar-nos a encetar un cicle de converses familiars i breus que giraven entorn d'una educació sentimental i sexual de la qual jo mateixa no m’havia pogut beneficiar de petita. Les bones intencions no van evitar que passéssim de puntetes i a voltes també a correcuita fins a topar-nos amb atzucacs. Tot i així, temes com l’enamorament, els primers petons, la menstruació, les primeres relacions sexuals, el trencament d’una parella, el consentiment, els drets LGBTI, l’assetjament i la pornografia, entre d’altres, van ser tractats. Val a dir que vaig esforçar-me per adaptar el vocabulari més cru del món adult al seu lèxic infantil; primer per crear un ambient de confiança on se sentís segur i, després, perquè volia que ell no tingués por d’expressar els dubtes i els neguits que li causaven els conflictes reals de la societat en què som i, sobretot, que fos ell mateix.

Una relació adolescent

I fins aquí el relat de l’etapa infantil. A la secundària, sobtadament va canviar d’amistats i a l’institut, amb les hormones en plena ebullició, va aparèixer la protagonista principal que aclaparava tots els llums del jardí de les delícies d’ell. I viceversa. Aleshores, el fill adolescent de casa va seguir el patró del flirteig, va sentir l’aleteig de la papallona dins l’estómac i la dependència del mòbil per comunicar-se amb la xicota les 24 hores. I d’aquesta manera, l’hàbit adquirit de la conversa va desaparèixer.

Aleshores, vaig presenciar des de la distància com el fill adolescent havia conquerit el seu propi espai íntim lluny del nucli familiar per compartir-lo amb l’ésser estimat. I tot d’una la vida va fer-se emocionant a flor de pell com quan va dir-me que tenia una enamorada que es deia Julieta quan tenia quatre anys.

La relació dels adolescents va acabar al cap de pocs mesos d’haver-se iniciat, just quan tots dos tenien quinze anys. Potser no en van saber més i amb tres frases fetes no en van tenir prou o potser amb la interacció a les xarxes socials va ser suficient per saber que no eren fets l’un per l’altre, al contrari dels protagonistes de la cançó de Joan Manuel Serrat de l’any 1967.