Tant de bo aquell dia t’haguéssim apartat el plat

BarcelonaDevies ser molt petit, encara, però ja parlaves com un homenet. Enfilat a la cadireta de fusta, remenaves el plat i ens preguntaves si aquell tros de carn li tornaria a créixer, al porquet. Et vam dir la veritat, que l’havien hagut de matar per poder-ne fer carn. I tu vas callar, t’ho vas pensar un segon i vas continuar menjant.

Aquell dia et vam ensenyar que discriminar els animals no humans era natural, normal, necessari. De la mateixa manera que abans ens l’havien inculcat a nosaltres, et vam inocular la mare de totes les violències, de totes les opressions. Així ho explica Gary Yourofsky: primer aprens a discriminar els animals no humans, després les dones, després els que tenen un altre color de pell, després els que tenen una altra orientació sexual… Ja saps deshumanitzar l’altre, el dèbil, el diferent. L’especisme, és a dir, la discriminació per espècie, és l’arrel de totes les violències.

Cap infant neix predisposat a discriminar cap animal. De fet, amb prou feines els infants s’adonen que el gat o el gos són éssers d’una altra espècie mentre juguen, quan són petits. Simplement són companys i s’estimen com amics, com germans. Això es dona molt sovint també entre animals no humans de diferents espècies. I a les granges familiars d’arreu del món. És fàcil trobar vídeos de nens plorant desesperats, aferrats al seu amiguet no humà per evitar que els pares se l’enduguin a l’escorxador o el matin a la granja mateix. Les persones que ho han viscut a casa seva o bé s’han endurit o bé —en conec algun cas— s’han fet veganes.

Ara sento que vaig fer tard. Això va ser just abans que jo decidís no menjar animals, i qui sap si la teva reflexió també em va incitar a deixar de fer-ho. Amb els anys, he entès molt millor què és l’especisme i fins a quin punt la nostra civilització s’ha construït, i se sosté cada minut, cada segon que passa, sobre la violència contra els animals. Els hem condemnat a viure en un infern que mai no s’atura. L’etern Treblinka, segons el premi Nobel Isaac Bashevis Singer: “Per als animals, tots els humans som nazis”, va deixar escrit.

A poc a poc vaig entendre la violència que encarnaven també els ous i els lactis, però tu ja en menjaves. Mira que és fàcil comprendre que per prendre la llet a una mare primer li has de prendre el fill, però l’especisme ens fa cecs al patiment. El vedell, encara un infant com tu, anirà a l’escorxador. I mentre la mare plora, del seu patiment se’n faran formatges i gelats. Després, la tornaran a embarassar a la força i la història es repetirà fins que, exhausta, ja no produeixi prou llet. Llavors també li prendran la vida; haurà viscut una quarta part del que podria haver viscut en llibertat. I els ous? Confinament, mutilacions, un ritme de producció que multiplica per deu el de la natura i la trituradora on fan caure els pollets mascles durant les seves primeres hores de vida.

Ara ja saps totes aquestes coses. Ara ja saps que aquesta indústria àvida de sang i de diners explota sobretot infants no humans. Com tu, són els més dòcils, els més vulnerables, els que busquen la nostra protecció i a canvi només troben la més gran de les traïcions.

Tant de bo aquell dia t’haguéssim apartat el plat. Tant de bo aquell dia ens hagués caigut la bena dels ulls, tant de bo aquell dia ens haguessis ensenyat a ser persones justes i no a l’inrevés.

Per culpa d’haver fet tard, ara em trobo lluitant enmig del foc creuat de la propaganda omnipresent. Les sagetes d’un despietat interès econòmic depredador d’animals, del planeta i les persones et travessen com a tots els altres, com també les de l’hàbit, del costum, de les falses creences. I jo continuo esforçant-me per educar-te en l’antiespecisme, per alliberar-te de la infàmia i trencar la principal cadena de transmissió de l’atrocitat més gran perpetrada per la humanitat: la que es passa, acríticament, de pares a fills.