La vida s'obre pas entre sessions de 'químio'

BarcelonaAmb delicadesa, la infermera li agafa el braç i injecta la via, que durant les pròximes hores serà la porta d’entrada d’elements químics que fins fa poc m’eren desconeguts: rituximab, ciclofosfamida, doxorrubicina. Els últims dies, manyocs de cabells han caigut sense treva, deixant el plat de la dutxa entristit per un comiat de pèl ondulat d’una joventut que ara queda aturada. I, així i tot, molts encara resisteixen l’embat, amagant-se darrere una gorra que serà la nova companya durant els pròxims mesos.

Al nostre voltant, algunes cares ja ens són conegudes. La dona que mira el mòbil mentre menja xocolatines; el vell que espera resignat per tornar a casa, tal com si estigués esperant l’autobús; el senyor elegant que llegeix Schopenhauer amb les cames còmodament reclinades. Aquí hi ha lloc per a tothom. Ningú se salva dels diagnòstics aclaparadors, ni de les proves rutinàries que et canvien en un fragment de segon.

Les àmplies butaques s’arrengleren al costat de les finestres, amb vistes als turons de la ciutat. A través dels vidres, conglomerats de cases on la gent continua la seva existència, aliena als que esperem aquí dins. Tampoc és que ens vulguin veure. Som, al capdavall, la prova –el recordatori incòmode– que la vida no sempre segueix el camí previst. Que els plans a llarg termini, sovint, no són més que paper mullat.

Vida lluminosa

A l’horitzó, dalt del cel, els avions volen cap a destins llunyans sota el sol de ple estiu. El seu traç és una promesa dolça, un record d’aventures passades que un dia també vaig viure, quan els estius eren una successió despreocupada d’aventures controlades. Dies en què res feia pensar que el meu futur no podria ser, sinó encara més brillant.

I, tot i això, encara que el temps s’hagi aturat i ara els mesos es divideixin en sessions de tractament, la vida s’ha tornat més lluminosa que mai. Mentre la doxorrubicina corre per les seves venes, matant cèl·lules a discreció, a dins meu es gesta una nova vida. Un miracle. Un petit ésser concebut entre els dos, a última hora. Una prova que tot pot començar, fins i tot quan sembla que tot s’acaba. Un senyal que, malgrat tot, mai res no s’atura.

Asseguda al seu costat, passant junts les hores en aquesta asèptica sala d’hospital, ens mirem i sabem que després d’aquest petit entrebanc, d’aquesta pausa forçada, ella naixerà i ens tornarà a la vida. Un regal que arriba per recordar-nos que el món continua i que nosaltres hi tornarem a tenir un lloc.