Carlos Pitillas: "M'espanta la possibilitat de danyar els fills"

BarcelonaPer als homes el procés de convertir-se en pares és una transformació profunda, carregada d'oportunitats. Estudis recents demostren que els pares que mantenen un contacte íntim i perllongat amb nadons experimenten augments d'hormones lligades a l'atenció i al vincle, com l'oxitocina i la prolactina. I també mostren transformacions cerebrals.

El cervell de l'home canvia?

— Són transformacions comparables a les que viuen les mares durant la gestació i les primeres fases de la criança. Aquest contacte regular i afectiu produeix una mena de reconfiguració emocional per estar sintonitzats amb el nadó, per estar atent a les seves necessitats i ser més sensibles al seu dolor. Els homes estem començant a descobrir que cuidar els fills no només és un deure, sinó també una font de sentit, d'identitat i de creixement.

I també de por. A tu t'espanta fer-ho malament?

— Sí que m'espanta la possibilitat de danyar els fills. Quan hi penso em sento malament, però intento que la por no sigui l'eix al voltant del qual organitzo la criança. Procuro escoltar les seves necessitats tant com puc. Alguns cops els puc donar el que necessiten i d'altres considero que no és convenient. Quan això passa, procuro posar límits que no siguin agressius, límits protectors, raonables i enraonats.

Quins principis et guien?

— Procuro no perdre mai de vista una idea fonamental: el procés de ser pare i el de ser fill està travessat per una vulnerabilitat i una imperfecció profundes. No podem eliminar aquesta vulnerabilitat, però sí que podem aprendre a viure-la amb més humanitat, més presència i respecte mutu. La relació entre pare i fill és un potent motor de desenvolupament emocional i racional. Però cal entendre que és inevitable que la relació produeixi algunes ferides, algunes limitacions, alguns bloquejos o distorsions.

Poc o molt, tots estem ferits.

— No hi ha ningú que hagi quedat totalment al marge de carències o ressentiments. Tots som fills de pares imperfectes que, alhora, també van ser fills de pares imperfectes. Seria bo construir una cultura que no consideri la criança una espècie d'examen de la nostra excel·lència. Com et deia, en la criança hi ha dues parts vulnerables, no només una, encara que una tingui més poder i responsabilitat. Si entenem això podem començar a estimar-nos com a pares i criar els fills de manera més tranquil·la. Estaria bé deixar d'oferir receptes màgiques, deixar de jutjar-nos contínuament i, en canvi, oferir-nos suport real i eficaç. Hi ha un proverbi africà que diu "Per criar un nen cal tot un poble". Vol dir que criar un ésser humà és un procés llarg, complex, costós en què cal una xarxa humana, d'avis, de familiars, d'amics i d'altres figures significatives. Una criança en solitud, sense suport, sense reconeixement ni validació, és una criança de risc.

Educar vol dir fomentar l'autonomia dels fills, és a dir, fer que no ens necessitin. També en un fill de tres anys?

— No soc massa conscient d'això que dius. Intento estar disponible i llegir els senyals que m'envia el meu fill gran, interpretar la seva conducta. Alguns dels senyals indiquen que necessita que m'hi acosti. Potser té por o s'ha fet mal o està més sensible o busca una resposta afectuosa. Altres cops el veig capficat en algun aspecte que queda fora de la nostra relació, que està intentant prendre les seves pròpies decisions, fer les coses a la seva manera. En moments així, el seu sistema d'exploració del món està activat i procuro donar-li espai, acompanyar-lo però sense intervenir.

Com és aquesta exploració en un fill i altre?

— En un nadó l'exploració consisteix a observar l'entorn, a seguir un so o una llum. En un nen de tres anys l'exploració pot ser enfilar-se en un gronxador del parc, provar una nova manera de tirar-se per un tobogan o dir-me que no quan li proposo alguna cosa. Tot són expressions d'una mateixa lògica, del seu desig de separar-se una mica de mi, de provar coses, de reafirmar-se. La meva feina, com a pare, és acompanyar aquestes provatures amb tanta sensibilitat i respecte com pugui, sabent que la seva autonomia és també part del nostre vincle.