Dels 6 als 12 anys, l'etapa 'oblidada' de la infantesa

Barcelona“L’etapa tranquil·la per definició”. Així és com detallen alguns manuals i guies l’etapa dels infants que va dels 6 als 12 anys, i que coincideix amb la de l’educació primària. Tot i que potser no ho és tant com sembla. “És una etapa més difuminada que les altres. De fet, la majoria d’estudis i programes d’intervenció es concentren en la primera infància o en l’adolescència, deixant aquest període en un segon pla. Però és una etapa crucial per al desenvolupament cognitiu, social, emocional i físic, i representa una finestra d’oportunitat per a la promoció de la salut i la prevenció de problemes futurs. Fer-la visible és essencial”, assenyala Anna Estapé, pediatra especialitzada en educació emocional, dermatologia i criança respectuosa.

Alguns experts parlen d’infantesa intermèdia per situar aquesta franja d’edat –als Estats Units, aquest període es coneix com middle childhood–, tot i que, en paraules d’Estapé, potser seria més adequat de parlar ja de preadolescència. “Aquest terme ajuda a reconèixer i legitimar aquesta etapa amb necessitats pròpies, evitant avançar expectatives adolescents que no s’ajusten a la realitat dels infants en aquesta franja d’edat”.

Núria Casanovas, psicòloga infantojuvenil i vicepresidenta de la Secció de Psicologia de la Intervenció Social del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, explica que, entre els 6 i els 12 anys, els infants es troben immersos en canvis molt profunds. “No són tan espectaculars com quan eren més petits, en què hi havia canvis molt visibles per fora, però per això no deixen de ser menys importants”. Indica que en aquestes edats consoliden el seu món interior i alguns aspectes emocionals, es construeixen l’autoestima i troben el seu rol en un grup. La sensació que no canvien tant en aquest moment ve donada perquè es troben en una fase més de consolidació. “Aquests canvis es van evidenciant de mica en mica, per tant, no són tan cridaners”.

Dels 6 als 8 anys

Establir diferents etapes dins de la franja dels 6 als 12 anys ajuda a comprendre millor l’evolució que fan els infants en aquests diferents moments, tot i que cal recordar que tot és relatiu i que cada individu pot tenir una evolució i una maduració pròpia i diferent de la d’un altre de la mateixa edat en determinats aspectes. “En aquesta etapa, l’infant comença a controlar els seus impulsos i la planificació. Hi ha una maduresa pel que fa al còrtex prefrontal, que és el que s’encarrega de controlar les pròpies emocions. És a dir, el seu cervell es torna més madur, les seves neurones es reforcen i se sent més capaç de controlar-se”, explica Casanovas. Per tant, en aquest punt, és quan són més capaços d’operar de manera lògica i organitzada. També deixen de pensar en termes d’il·lusió i “toquen més de peus a terra”. Com diu Casanovas, en aquesta etapa, si no hi ha problemes amb l’entorn, el nen es torna emocionalment més estable.

Aquesta maduració del seu cervell fa que a partir dels 6 anys se solin començar a diagnosticar trastorns com el TDAH, en el cas que existeixin. “Això passa perquè dels 3 als 6 anys es considera que encara poden ser immadurs en diferents àrees, com ara aquesta, la de la regulació de la conducta”, raona Asun Díaz, neuropediatra i coordinadora de la Unitat de Neuropediatria de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona. I en aquest punt també és quan es poden detectar trastorns d’aprenentatge, perquè és el moment en què es treballa més a fons la lectoescriptura, que els permet diagnosticar.

Dels 8 als 10 anys

En aquesta etapa són més conscients de la seva identitat, ja saben qui són i ja s’han comprès més. Com apunta Casanovas, també en aquestes edats, els infants ja són capaços de reconèixer si es porten bé o malament sense tirar pilotes fora. Quan són més petits, i sense mala intenció, sovint poden donar la culpa a qui tenen al costat en lloc de reconèixer les seves actuacions. “En aquestes edats, el cervell comença a fer una poda sinàptica. Les sinapsis són les connexions entre neurones i aquí comencen a desaparèixer algunes connexions que no serveixen gaire per a res. El cervell comença a ser una mica més eficient”, assenyala Casanovas.

“Ara ja s’adonen molt més de les coses perquè ja no són nens petits i s’encaminen cap a la preadolescència. Per això, són més conscients del que passa al seu voltant i són més sensibles a tot. Tenen més definida la part social i es preocupen tant de pertànyer a un grup com de tenir una identitat en aquest sentit”, subratlla Díaz. Afegeix que, actualment, també detecten com les etapes de creixement i maduració s’avancen. “Per exemple, nosaltres, a neurodesenvolupament, sempre els preguntem a què juguen, perquè és una manera d’avaluar, i ens trobem que a partir dels 10 anys ja no juguen”.

Dels 10 als 12 anys

Aquí hi ha un canvi important: la preparació de la pubertat. “Encara no s’ha fet aquest canvi, però per dins ja ho estan sentint. Són preadolescents. Encara no són tan intensos com quan arribaran a l’adolescència i potser per això no ens crida tant l’atenció aquesta etapa, però es produeixen canvis en l’àrea hipotalàmica del seu cervell agreujats pels canvis hormonals i físics que també experimenten”, explica Casanovas. Incideix en el fet que és una etapa que cal tenir en compte, ja que hi ha moltes coses que els nens “diuen cap a dintre” en aquestes edats. Per això és molt important saber com entrar al seu interior per entendre’ls, ja que també comença a ser el moment en què creuen que els pares ja no els comprenen.

En aquesta etapa, els infants també volen afirmar la seva pròpia personalitat, busquen el seu ritme i els seus interessos, i amb la preocupació de la seva inclusió en el grup, poden tenir conflictes socials que desencadenin angoixes més profundes. “Les famílies, en aquesta franja d’edat, poden sentir-se una mica desemparades, perquè no entenen que els fills de vegades es poden portar com nens petits i altres, rebel·lar-se com si fossin adolescents”, assenyala Casanovas. Per això, posa èmfasi que cal saber preveure que, en aquest punt, els infants encara no són constants, que hi ha aspectes que comencen a despuntar, però que encara no s’han consolidat. “Per tant, podem demanar a un nen d’aquesta edat que sigui autònom a l’hora d’ajudar a casa, però llavors també hem de preveure que potser la meitat de vegades no ho voldrà fer i se’n voldrà anar a jugar. S’ha de treballar això? Sí, però sense enfadar-s’hi”.

“Tothom ens prepara per a l’adolescència, tothom està alerta sobretot durant els tres primers anys de vida i després sembla que tot vagi com rodat, però també hi ha certa problemàtica. No obstant això, la meva percepció és que les famílies estan molt atentes i busquen maneres d’acompanyar els seus fills en totes les etapes”, rebla Díaz.