Ester Escamilla: "Sempre he posat molt d’èmfasi en com els meus fills es relacionen amb les noies"

BarcelonaEl fill mitjà, el Jadiel, fa uns dies em va dir que era molt intensa. I sí, ho soc. I amb aquesta intensitat intento encaminar els meus tres homes cap a un món més igualitari. Sempre he posat molt d’èmfasi en el respecte cap a les dones. En com els meus fills es relacionen amb les noies, en com escolten, en com miren. Vull que formin part del canvi, que entenguin que el món ja no pot funcionar com abans i que, com a homes, tenen una responsabilitat en la transformació.

Com és la convivència amb tres nois?

— O me l'agafo amb humor o em desespero. T’he de dir que quan eren petits no vaig trobar mai a faltar la part femenina dins de casa. Però ara que són més grans i fan equip amb el seu pare, sovint la necessitaria. A vegades em sento atrapada en una confraria d’homes, amb la seva manera tan testosterònica d’entendre el món i navegar-hi. Només tinc la Pepa, la gata, com a presència femenina, i sovint penso que ella també està una mica superada.

La teva novel·la comença com una carta al pare, un pare absent i culpable d'un fet que no vull desvelar.

— La vaig escriure amb la calma de sentir que tenia resolts tots els temes vitals que em poguessin pertorbar. Això em va permetre poder-me mirar des de l'última etapa de l’estadi tot el que en altres moments de la meva vida m’hauria perforat les entranyes. Tot el que havia d’entendre ja feia anys que ho havia entès, i altres coses que no tenen explicació em vaig obligar a deixar d’intentar entendre-les.

Tots, en un moment o altre, necessitem passar comptes amb el pare.

— Vull pensar que la nostra generació serà de les últimes que tindran més comptes pendents amb els pares que amb les mares. Venim d’un lloc en el qual la figura masculina ha eclipsat i modelat el món a la seva manera, sovint a través de la por, del poder imposat, del silenci emocional. Mentrestant, la dona quedava relegada a un segon pla, limitada al servei, a la cura, a l’ombra. Per tant, poc se li podia retreure, a la mare. Ella intentava mantenir l’equilibri mentre al seu voltant tot trontollava. Per això, malgrat els errors que també podien cometre les mares, no acostumem a tenir-hi el mateix tipus de comptes pendents. Sovint, més que retrets, hi ha reconeixement, o fins i tot dolor per tot el que van callar o suportar en silenci.

És difícil que la ficció no s'assembli massa a la realitat.

— El meu fill mitjà va començar a llegir el llibre. Hauria volgut llegir-ne només la part bonica i saltar-se'n la resta, però s’ensuma que s’hi amaguen ombres de la seva mare que encara no vol o no pot afrontar. Algun dia tindrà la necessitat de llegir-lo.

I el gran?

— Amb l'Olau encara no hem tingut una conversa profunda, però les llàgrimes que va deixar anar quan va llegir el primer manuscrit i el munt de vegades que m’ha dit “mama, estic enormement orgullós de tu” substitueixen totes les paraules que no ha sabut trobar. És plenament conscient que no vaig tenir una infantesa fàcil, que soc defensora de les injustícies i guerrera de mena, però també que ja fa anys que vaig deixar les armes i que només les tornaria a agafar per ells. Aquest “estic orgullós de tu” és una afirmació de tot el que soc, de tot el que ara ell ja sap de mi.

Quins pensaments t'ajuden quan ja no pots més?

— Sempre he confiat en el meu instint i he aplicat el sentit comú. No m’he deixat guiar mai per les modes, ni les àvies, ni els llibres. He escoltat a tothom i m’he quedat només amb el que he cregut valuós. Davant dels problemes, solucions. I mentre no les trobo, faig el que vaig veure fer a la meva mare: seguir, seguir i seguir.

I del sentiment de culpa, què en fas?

— Hi ha hagut moments a la vida en què la culpa s’ha volgut enfilar sobre les meves espatlles, però, abans de continuar amb la decisió que estava a punt de prendre, sempre m'he fet la mateixa pregunta: "Quan els meus fills siguin uns homes de quaranta o cinquanta anys i em demanin explicacions, tindré una resposta? Sí? Doncs endavant".

Quan tinguin quaranta anys, comprendran moltes coses sense preguntar.

— Als meus fills moltes vegades els dic que els estic ensenyant coses que jo encara no he après a fer. Això no m’exculpa de res, però potser els ajuda a entendre'm.