Vidal Aragonés: "La disciplina és un valor que s’assumeix com a tradicional però per a mi és revolucionària"

BarcelonaQuan era petit, els carrers no estaven asfaltats. Quan queien quatre gotes, els espais entre els blocs del barri de Sant Ildefons de Cornellà eren fangars. Els anys 80 van venir acompanyats del drama social de la toxicomania i les bandes. Avui tenim els carrers asfaltats, potser hi ha més dependència al joc que a l’heroïna i les bandes són de menys violència. Això sí, al carrer avui hi ha poca canalla.

També vaig ser nen en aquest barri, quinze anys abans que tu, i em passava les tardes al carrer.

— Els carrers eren plens de canalla, però la generació de les bandes i dels toxicòmans em separa d’una visió romàntica. Avui, cada cop la canalla socialitza menys, alhora que l’espai públic és menys públic. Els negocis ocupen l’espai públic i hi ha normes que prohibeixen jugar a pilota al carrer.

Com viu el carrer el teu fill?

— Un dels moments més divertits és quan sortim a fer uns xuts. Gaudeix molt quan em posa de porter i xuta o quan juguem a regatejar. Quan passegem per Sant Ildefons vull que sàpiga que nosaltres –l'avi, l'àvia, la tieta i el pare– érem els que vivíem en infrahabitatges, els que gairebé havíem d’estalviar per ser pobres. Però també vull que sàpiga que és d’una ciutat on la gent viu de la seva feina i no de l’explotació d’altres, i que únicament es millora quan es lluita.

Sovint els principis queden supeditats a les emocions. Et costa, a tu, ser estricte?

— Sí, la manera com un nen negocia amb qüestions emocionals és complicada de gestionar per als pares. He passat a ser una mica menys rígid, però no deixo que la improvisació i el canvi de plans sigui la dinàmica habitual.

Als nostres pares no els costava gent ser estrictes.

— Van créixer en la repressió i la família tradicional. Castigar em sembla una derrota. Això sí, la disciplina és una necessitat en el procés d’aprendre i madurar. Fer creure que l’únic model possible de família és el tradicional també és una derrota. La disciplina és un valor que s’assumeix com a tradicional, però per a mi és revolucionària, una necessitat en el procés d’aprenentatge i maduració.

Com imagines el món laboral d'aquí a 10 anys, quan el teu fill busqui feina?

— El pobretariat és la part de la classe treballadora que encara que treballa viu materialment empobrida, amb ingressos per sota del 60% del salari mitjà. D’aquí a 10 anys el món laboral serà pitjor, amb més contractes a temps parcial, salaris més baixos, més «fixos» discontinus i més ETTs. A la vegada hi haurà una certa desvalorització de la feina per l’efecte de la IA.

Hi ha un pobretariat i també un lloguetariat.

— Hi ha una aristocràcia treballadora que trasllada la propietat de l’habitatge a la seva descendència i una classe treballadora que no rep cap herència. Aquest serà el gran element de fragmentació de la classe treballadora en l’etapa que iniciem.

I les parelles joves han de marxar dels seus barris.

— Això trenca la construcció de la consciència de classe. En èpoques de reflux polític, la comunitat, el barri, podria ser l’espai de construcció d’identitat. Pensem en la nostra infantesa i en els noms de les nostres veïnes. Ara crec que no sabem gaires noms més enllà del replà. La vida col·lectiva amb el veïnatge s’ha reduït a la mínima expressió.

En algun lloc has dit que "educar és un moment de felicitat i estima, davant d’un sistema de barbàrie".

— La capacitat per estimar, lluitar i aprendre s’escapa de les lògiques capitalistes i patriarcals. L’amor a la canalla és incondicional i pur. Però la competitivitat, el consum i la pressió estètica són molt forts. Volem que el Nin visqui socialitzant, compartint i construint comunitat, amb forts valors d’igualtat, justícia social i respecte a la diversitat, al mateix temps que fugim de l’adoctrinament.

Explica'm una anècdota.

— El Nin va néixer el Primer de Maig, per a la seva mare i per a mi va ser el primer regal que ens va voler fer. La primera treballadora del sistema sanitari públic que el va sostenir entre els braços ens va preguntar: "Es diu Nin, oi?" Quan li vam demanar com es deia el seu fill, ens va respondre "Buenaventura". Aquest país també s’ha construït per Andreus i per Durrutis.