Mercè Mascaró: "Mai vaig intentar fer de mare de les filles de la meva parella"

BarcelonaA l’estiu ens instal·lem a la casa que tenim a l’Alt Empordà i els nens fan casals en algun poble proper, cosa que els permet fer amics de la zona i que tinguin una visió més àmplia de la gent i la vida en general. Tots canviem el ritme. Per a mi l’aprenentatge és intentar anar cap aquí. Durant anys m’he pressionat molt i això m’ha passat factura. Ara intento obrir camins cap a una altra manera de viure i també ensenyar-ho als fills. A l’agost el Gil farà 14 anys i moltes coses en ell estan canviant. Com a mare em toca saber donar-li l’espai que necessita.

Després del mar és una història de neta i avis.

— De petita passava els juliols a Vilanova i la Geltrú, amb els germans i el meu cosí a casa dels avis, perquè els pares treballaven. Tinc gravats aquells estius. A banda dels estius, a Barcelona també vivíem al mateix replà dels avis i sempre teníem les portes obertes. Quan em posava malalta, m'instal·lava a casa seva, on es respirava un ritme diferent. Recordo que sent petita sempre deia que de gran volia ser àvia.

Què feies amb l'àvia?

— Agafàvem l'autobús 14 per "baixar" a Barcelona, anàvem a la catedral, m'explicava que s'havia casat a la cripta, anàvem a les Golondrinas. Aquella era la vida que jo volia fer de gran.

I de gran has conviscut amb dues filles no biològiques.

— Vaig començar la relació de parella amb el Joan quan jo tenia 27 anys i ell ja era pare de dues filles, de 8 i 5 anys. Impressionava una mica. Em feia por, però al final va ser més fàcil del que em pensava. Mai vaig intentar fer de mare a la Mia i la Bet. Sempre em vaig mantenir en un lloc molt proper, però una mica apartat. Un lloc des d'on veia les coses amb perspectiva i em sentia còmoda, i elles també. Sempre ens hem entès bé i m’agrada pensar que la meva relació amb elles les ha enriquit, que han tingut a prop algú de molta confiança, amb qui et pots comunicar amb franquesa. Aquest és el lloc des d’on sempre m’he intentat relacionar amb elles, sempre amb molta sinceritat. Crec que és la clau de qualsevol relació. Crec que vaig ajudar molt el Joan amb la meva visió i ara he de saber aplicar el mateix sentit comú amb els meus fills. Per sort, ells també tenen unes germanes grans que juguen un paper importantíssim en el seu desenvolupament.

Explica'm algun moment difícil.

— Aquest any, en cinc mesos, els meus fills han perdut els avis, àvia i avi, els meus sogres. Ha estat, i encara és, un moment complicat, ple de pena, dolor i incertesa. No estem acostumats a parlar de la mort amb els fills. El Joan i jo hem optat per encarar les coses des de la franquesa més absoluta, parlar-ne obertament, explicar les coses des del cor. A vegades la vida costa, però potser per això també és meravellosa.

Sovint quedem més tocats els adults que els nens.

— Hi estic d’acord. Com a mare, i tots nosaltres com a adults, hem d’aprendre molt d'aquesta capacitat dels nens de refer-se i tirar endavant. Ells no s’aferren a les coses. Són més lliures. A vegades, en lloc d'intentar transmetre'ls la nostra manera de fer les coses, ens aniria bé callar i observar els fills. Tenen uns mecanismes menys viciats. Són més lluminosos.

Callar, quin gran consell.

— Una vegada em van dir que era important callar, donar espai, escoltar. Moltes vegades els nens no ens diuen què els passa perquè no els hi donem l’espai necessari perquè ho puguin fer, perquè amb la nostra feina de pares ocupem massa espai. Cal abraçar en silenci i, de sobte, quan fas i veus que funciona, el teu fill pot començar a explicar-te coses que li passen.

Tenim massa teories, ens creiem massa importants.

— Com a mare tinc el repte de mantenir sempre oberta la via de comunicació. Cal que confiïn en mi. Que sàpiguen que poden acudir a mi si els passa alguna cosa. El fet que no em vegin com una superheroïna hi ajuda. Soc una persona normal, com ells, i també m’equivoco.

Un darrer pensament.

— Intento relativitzar les coses. Pensar dues vegades si realment allò que els vull dir és tan important. No em vull estar tot el dia queixant-me de les mateixes coses. Moltes vegades em canso d’escoltar-me. A vegades penso que, més que educar-los a ells, m’estic educant a mi mateixa.