Tots som indispensables

A vegades, tenim integrats hàbits que ni són sans ni ens fan cap bé. Tanmateix, els repetim un cop i un altre perquè és el que hem après , veiem i estem acostumats a fer. Com per exemple, el maleït costum de criticar, classificar i jutjar les persones. És un vici molt desafortunat el d'avaluar els altres segons el nostre propi sistema de valors, el qual creiem universal però no ho és. Així diem amb facilitat que aquell és una mica"raret", que l'altre "no hi toca del tot", que la de més enllà "no és del tot normal", que aquella "és una grillada", que el veí "no està bé del cap", etc. Apartem del nostre àmbit d'interès tothom qui s'escapa de la nostra comprensió i els aparquem a l'apartat de la gent que no ens interessa. Jo mateixa, sense ser-ne del tot conscient, acostumava a jutjar els altres segons la meva pròpia escala de valors. Si la persona que tenia al costat no s'hi ajustava, d'alguna manera l'etiquetava com a "no convenient" i no m'esforçava massa en la riquesa de la nostra interacció. D'aquesta manera, anava classificant les persones amb qui em topava segons el grau en que encaixaven amb el meu propi tarannà o no. Però les persones no estan totes tallades segons el mateix patró i no responen de manera similar al mateix estímul. Cada persona ha anat configurant el seu caràcter segons les seves pròpies experiències vitals, el seu entorn i la seva base genètica i allò que ha esdevingut és sempre una mescla sorprenent amb infinitud de matisos. El fet d'etiquetar uns i altres amb definicions arbitràries sense tenir un coneixement profund de la persona de qui estem parlant, és una manera molt injusta de simplificar la realitat i reduir-la al no res, ignorant la seva riquesa. Això és el que vaig fer amb una companya de feina qui té una manera de vestir i unes expressions una mica estrafolàries. Des del primer cop que la vaig veure aquest curs, vaig pensar que no era una persona que m'interessés i vaig estar convençuda que no sorgiria cap sinergia entre ella i jo. Així els primers dies em vaig limitar a actuar com si ella no hi fos, ella es dedicava als seus assumptes i jo als meus. Però fa unes setmanes vam tenir una reunió de mestres i ens vam trobar totes. La vaig escoltar parlar i em va sorprendre, doncs dels pocs minuts que ella va parlar vaig poder extreure un munt d'aprenentatges. Aquesta experiència em va dur a reflexionar i a mirar-me-la amb uns altres ulls. Potser vesteix d'una manera poc corrent, potser la seva manera d'expressar-se em desconcerta, però ella és per a mi un pou d'oportunitats, doncs tot el que ha viscut fins ara l'ha fet posseïdora d'una saviesa a la que jo no puc accedir des de la meva condició particular si no és per mitjà de la comprensió de la seva persona.Ja que només ella, amb totes les seves característiques i qualitats, ha pogut forjar-la. Intentar comprendre-la és la única manera d'arribar al coneixement que ella ha adquirit. La comprensió fa de pont entre la seva experiència i el meu món. Quan m'esforço per abandonar el meu sistema de valors momentàniament i mirar el món des dels seus ulls, tot un univers de possibilitats s'obre davant meu, ampliant el meu punt de mira. Així amb cada persona que pobla aquest món. Cadascú té el seu propi llenguatge particular, la seva manera d'estructurar la realitat, les seves capacitats, el seu tipus irrepetible d'intel·ligència, el seu potencial únic. Etiquetar-los com "indesxifrables" i deixar-los de banda, és deixar-nos perdre una bona dosi de saviesa, de realitat, en fi, de comprensió del món. Necessitem l'aportació de cadascun de nosaltres per entendre el sentit global d'aquesta existència. És com un trenca-closques que no podem fer sense cadascuna de les peces. Encara que algunes ens semblin estranyes o allunyades del que nosaltres som, són imprescindibles per a la configuració del quadre sencer. Res té sentit sense cada persona que existeix. Cada persona és una peça del trenca-closques que aporta un missatge insubstituïble a la globalitat. Mai tindrem un coneixement fidel de l'existència sense tenir en compte aquells individus el llenguatge del qual ens sembla encriptat o fora del nostre interès, doncs contenen en sí mateixos una peculiaritat essencial del gran secret de la vida. Cal, doncs, que esdevenim agents del canvi i que comencem a trencar amb totes aquelles conductes que formen part del nostre repertori habitual però que, tanmateix, no ens són útils i no ens aporten cap benefici a nosaltres ni a la resta de la societat. Hem d'actuar amb coherència i desplegar només aquelles actituds, hàbits i accions que estan completament al nostre servei i tenen el poder de convertir-nos en persones més felices. Criticar i etiquetar els altres, per exemple, ni ens enriqueix ni afavoreix el nostre desenvolupament personal. Per què continuar-ho fent, doncs? Tenim a les nostres mans la capacitat de convertir-nos en les persones qui volem ser, només ens cal, començar a actuar com a tals. És el primer pas. Ens hi posem?