Parlar del conflicte de Gaza a les escoles és un exercici arriscat
TaradellFa poques setmanes que hem reprès el curs. Els equips de mestres encetem cada setembre amb un feix d’intencions i de propòsits nous. De vegades en pensem i n’escrivim tants que no deixem espai ni per escoltar les identitats dels infants i joves que tenim al davant ni per parlar del que passa més enllà dels límits de l’escola, al barri, al poble, al món.
De vegades les nostres intencions són excessivament tècniques, intel·lectualment poc compromeses, i acabem essent corresponsables d’un model educatiu més domesticador que emancipador. Ens preocupem més perquè els infants llegeixin aviat i sàpiguen comprendre un text que no pas per tenir al davant infants i joves amb criteri propi, amb idees per dir, per escriure i per comunicar i debatre amb els altres.
Això ho explica molt bé Noam Chomsky al seu llibre La (des)educación (Ed. Crítica). És un llibre escrit el 2001, i ja hi fa referències al tema d’Israel al capítol que ell titula Silenci obligat. Vint-i-cinc anys més tard, doncs, hi ha conflictes –com aquest– que persisteixen i que fins i tot agafen una dimensió molt més gran. ¿Començarem aquest nou curs sense parlar als nostres infants i joves del que està passant a la Franja de Gaza?
Els equips de mestres som conscients que parlar d’això a les escoles és un exercici arriscat. Ja vam veure el que va passar als nostres col·legues de l’Institut El Palau de Sant Andreu de la Barca quan van provar de parlar dels fets de l’1 d’octubre del 2017. Jo m’estimo més córrer el risc de defensar-me d’acusacions d’adoctrinament que no pas mirar els ulls dels nens i nenes que tenim al davant fent veure que el món continua rodant amb tota normalitat sense fer referència als problemes globals o locals. No vull ser un mestre que deseduca, un mestre còmplice amb el que sembla una estratègia pensada: una educació farcida de tècnica, d’ensenyaments adreçats a obtenir gestes o resultats fàcils de mesurar i d’avaluar.
Això no és res de nou. Ja ens ho deien els mestres de l’Escola Nova de Ferrière, mestres com Rosa Sensat o Ferrer i Guàrdia, quan afirmaven que l’educació s’havia d’arrelar a la vida.
Per tot això fa tan mal llegir escrits i titulars on es qüestiona el paper de la pedagogia com si fos la responsable de la mediocritat de l’educació, justament quan és més urgent que mai provar de construir una escola que no generi persones obedients i conformistes. Podria molt ben ser que aquestes crítiques formin part de l’estratègia que comentava abans.
Educar en el pensament crític passa també per demanar als infants i joves que justifiquin el perquè de les seves idees, de les seves afirmacions, acceptant que les idees es poden modificar després d’escoltar el punt de vista de l’altre. Educar és també creure en la plasticitat de les pròpies idees. No hem de tenir por de parlar amb els infants i joves de qualsevol tema perquè no ens podem permetre que de les escoles i instituts en surtin nois i noies amb por de pensar i de confrontar les seves opinions. El jovent que viu en aquests temps tan complexos demanen a les persones que eduquem alguna llum que els permeti comprendre i interpretar el que està passant.
