L’auge del pensament d’extrema dreta a la nostra societat té unes conseqüències que també afecten la vida a les escoles. Però el que convé demanar-nos és si des de l’escola som prou eficients a l’hora de fer de contrapès d’aquesta tendència ideològica, o bé si, sense voler-ho, l’estem alimentant.
Per definició, l’extrema dreta prioritza el manteniment dels privilegis i els interessos individuals per sobre del bé col·lectiu. Això ho podem percebre amb les reaccions polítiques i socials davant de fenòmens complexos. Paral·lelament, cada vegada més les famílies dels nostres infants ens sol·liciten per tractar temes que tenen a veure bàsicament amb el propi fill o filla. Ens costa més mobilitzar-los per tractar temes comunitaris que tenen a veure amb l’educació, la cultura o amb la infància.
Podríem llegir això com un problema o també com una oportunitat per repensar les maneres per regenerar el diàleg entre famílies i institucions educatives. Estem, doncs, davant d’un context que ens demana, un cop més, estar a l'altura dels nous reptes, però penso que també convé que ens demanem si l’escola també és corresponsable a l’hora d’alimentar aquesta dinàmica democràticament tan perillosa que estem normalitzant massa alegrament.
Deixant de banda algunes dignes excepcions, no ens ha de fer vergonya reconèixer que globalment l’escola prioritza els valors individuals per davant dels col·lectius. Començant per nosaltres, mestres, que ens estimem més reivindicar, per exemple, poder treballar amb grups d’infants més reduïts que no pas demanar més recursos per organitzar-nos fent codocència. Des del meu punt de vista, la reivindicació de les millors condicions de treball haurien de tenir sempre en compte la conquesta del bé comú a través de la construcció col·lectiva d’idees.
Relacions més democràtiques
El nostre model d’escola posa per davant les dimensions individuals de l’aprenentatge en detriment de les col·lectives. Els nostres currículums vigents són plens d’indicacions de criteris d’avaluació que són estrictament individuals i, en canvi, són orfes d’orientacions que ens portin a generar pensament col·lectiu. Això condiciona el diàleg entre escola i famílies, que avui se centra sobretot en un intercanvi que aborda temes que tenen a veure amb el desenvolupament de cadascun dels infants. Per acabar-ho d’arrodonir, cada vegada és més freqüent que les escoles es recolzin en aplicacions que alimenten més la dimensió individual que la col·lectiva.
Aquests són només uns quants exemples que il·lustren el que, a parer meu, des de l’escola hem d'intentar de revertir per fer de contrapès de les ideologies que ens amenacen.
Cal que des de les escoles ens conjurem per organitzar-nos de manera més col·lectiva, prioritzant els equips per davant de les persones. Convé que dediquem més temps i energies a pensar i a donar forma a projectes de grup, de cicle, d’escola, de barri o de poble i hem de trobar les maneres per visibilitzar-ho entre les famílies i al territori. Si fem tot això, potser ajudarem les famílies a descobrir l’infant que hi ha dins de cada fill o filla i d’aquesta manera també se sentiran legitimades a dialogar amb nosaltres amb una profunditat que va més enllà de tractar-los com a usuaris o clients d’un servei. I això també educa els infants que aprendran a relacionar-se entre ells veient com els adults ens relacionem entre nosaltres.
Si volem revertir el pensament d’extrema dreta per construir una societat basada en relacions més democràtiques, a banda de preocupar-nos per pensar quin món deixarem als infants, ens hem d’espavilar, com diu l’estimat Philippe Meirieu, a preguntar-nos quins infants volem deixar en aquest món.
