Una família nombrosa

Marina Sancho

Restaurem el sentit comú

Avui començo amb unes quantes observacions que he fet:

Per una banda, sempre que corro soc menys eficient. Les presses m’impedeixen ser precisa, curosa i atenta als detalls. Quan faig les coses a poc a poc, obtinc millors resultats. Quan vaig al meu ritme, tot flueix i m’agrada el fruit que obtinc del meu treball.

Per l’altra banda,  la pressa està vinculada amb la por. Quan algú corre molt es perquè s’escapa d’algun perill. La velocitat està associada al sentiment d’inseguretat i a la recerca d’algun cau on trobar refugi. A la natura, la resposta més comú a la por es la fugida.

En la societat on vivim, tothom corre. I em pregunto: a on van? De què s’escapen? Fugim tots d’alguna cosa? Es la por el sentiment més generalitzat? Volem fer moltes coses abans no ens atrapi la mort?

El cas es que si correm, es la vida la qui no ens atrapa. Es la plenitud la qui no ens pot travessar. És l’èxtasi allò que no aconseguim experimentar. Es el plaer de fer les coses ben fetes allò que no ens ateny. Perquè la realització, el benestar, l’harmonia, l’alegria i l’entusiasme són sentiments que només neixen de la calma. La saviesa i la satisfacció es couen a foc lent. La bellesa i l’èxit son fruit de la lentitud. De saber viure les coses al seu temps. De saber esperar. De tenir paciència d’observar. De tenir tots el temps per crear.

Cap geni ha creat mai una obra d’art des de la rapidesa i la velocitat. Cap premi Nobel ha originat les seves descobertes a un ritme trepidant. Cal temps per fer les coses importants. Són necessàries dècades per posar en marxa el mètode d’assaig error. Hores i hores són necessàries per gestar una sola idea. Es requereix tot el temps del món per copsar un detall que pot significar la pedra de toc per una gran transformació.

Tothom està al corrent de la seva riquesa (o pobresa) econòmica, contant les entrades i sortides d’euros al seu compte. L’atenció està posada en allò que es guanya o es perd quan es pren una decisió. Ens entestem a assegurar-nos a tenir els diners justos per aconseguir tot allò que creiem necessari. Però qui s’assegura el temps imprescindible per caminar pel carrer amb lentitud, mirar els ulls de les persones amb qui ens adrecem, jaure quan el nostre organisme ho necessita, cuinar un àpat revitalitzant, escoltar els relats interminables dels nostres fills, riure amb una altra peripècia del nostre avi quan feia la mili, veure el blat madurar, les orenetes planejar, el mar onejar, escriure, dibuixar, sentir o transmetre aquella emoció que ens ha sobrevingut?

El ritme es l’ingredient clau que dota de sentit i gràcia les nostres accions. Deixem de banda la por i avancem tranquil·lament dedicant tota la nostra presència a allò que estem duent a terme. Al que ens demana el nostre cos. Al que ens inspira la nostra curiositat. Al que ens impulsa la nostra necessitat.

Quan jo era petita el meu avi estava en edat laboral: mai el vaig veure córrer. Es llevava a les sis del matí i escoltava música clàssica amb els seus auriculars. Mes tard baixava a buscar el diari. Esmorzava en una taula elegantment parada mentre sentia la xiscladissa dels ocells pel balcó. S’arreglava. S’afaitava. Es posava colònia i after shave. Es vestia de forma elegant. Anava caminant a l’oficina. Treballava tot el matí. A quarts de tres arribava, dinava. Es tancava al seu despatx i trastejava papers o feia la migdiada. A mitja tarda sortia a caminar cada dia. Al vespre ajudava a fer el sopar. Sopava i mirava una pel·lícula.  Entre mig d’aquesta rutina,  tenia temps d'estimar i invertir en la seva família, de dibuixar, restaurar mobles i tenir cura de les plantes del seu balcó. Llegia i mantenia amistats. Els caps de setmana anava a Mont-ral i plantava arbres, podava i regava. Mai el vaig veure estressat. Mai es posava malalt. Tenia una qualitat de vida que desitjo veure restaurada en la població del present. Tornem al tempo que ens es propi als humans. Fem les paus amb els nostres bioritmes. Restaurem el sentit comú.